dimarts, 7 de febrer de 2012

Píxels i més píxels:

L’exposició que no era exposició

Si el Barça és més que un club Pantalla Global és més que una exposició. No es tracte només d’una mostra dins el CCCB si no que inclou una plataformavirtual que obra el projecte al públic per tal que vegi, creï i opini.

Pantalla Global. Anagrama.
Basada en el llibre “Pantalla Global” escrit per Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, que a la vegada en son els comissaris juntament amb Andrés Hispano. L’exposició està coproduïda pel San Telmo Museoa i el CCCB i es podrà veure fins el 28 de maig a Barcelona i el 2 de juliol viatjarà cap a Donostia.

Pantalla Global és un projecte, no sols una exposició,  que s’ha estat gestant durant molt de temps on els comissaris i els usuaris/artistes han reflexionat sobre la nostra comunicació a través de les pantalles. Els resultats s’exposen en format audiovisual en paral·lel. En resposta a alguns temes plantejats: l’imperi de les estrelles, política, història, esports, publicitat, excés, vigilància o joc, veiem  contraposat el treball dels comissaris i el dels usuaris. Les dues pantalles camp i contracamp (comissaris i usuaris) plantegen les seves inquietuds i conclusions sobre els diferents temes.  La línia mare que segueix l’argument de l’exposició la trobem en aquest fragment del llibre que du el mateix nom, despès si mirem entre línies, o entre píxels, en veurem moltes d’altres. En menos de medio siglo hemos pasado de la pantalla espectáculo a la pantalla comunicación, de la unipantalla a la omnipantalla. La pantalla de cine fue durante mucho tiempo única e insustituible; hoy se ha diluido en una galaxia de dimensiones infinitas: es la era de la pantalla global.”

Imperi de les estrelles

L’imperi de les estrelles ens dona la benvinguda a la sala qüestionant el model de fama que tenim avui dia en un món multipantalla i la idea d’star sistem del Hollywood en blanc i negre. Un tetris format d'imatges va caient i desbancant a famosos antics, des de Audrey Hepburn a Desayuno con Diamantes a Susan Boyle al concurs britànic God Talent passant pels nombrosos playbacks al You tube. Andy Warhol ja deia que tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria i la multipantalla ha facilitat aquesta opció. També ha canviat la nostra manera de comunicar-nos i d’entendre “el ser famós”, Àngel Quintana (crític de cinema i professor d’Història del cinema a la UDG) ens diu que ara volem ser famosos dins el nostre grup d’amics de Facebook, on trobem una notorietat més immediata. Potser per això proliferen els vídeos casolans de gent sense por al ridícul.    

Pantalla Vigilància
L’àmbit de la Pantalla Vigilància és probablement el més elaborat. Una super pantalla formada per 15 monitors amb reflectant al voltant que augmenta la seva envergadura, situada en un passadís fosc i estret que et fa sentir petit i ofès per les imatges sentint la sensació del GranHermano de George Orwell. Llum violeta com la de la policia científica, imatges de càmeres de vigilància en supermercats, bancs, centres comercials, carrers, cases (interior i exterior), robatoris, vexacions al transport públic,  web cams, satèl·lits, radars, bases de dades, informes mèdics... on hi ha el límit? Quin és el punt mig entre intimitat i seguretat, legal o il·legal, voluntari o obligatori?

Tota aquesta tensió i preguntes desapareixen, per un moment, quan accedeixes a l’última sala, la de la Pantalla Joc. Hi ha una llum tremenda, no hi ha  pantalles, les parets son blanques amb uns dibuixos esquemàtics i negres. Se’t obra la ment, deixes les reflexions per més tard i pots jugar amb un Ipod i començar a experimentar amb la realitat augmentada.

Pantalla Joc
El fet de mostrar en una exposició, de igual a igual, les peces dels professionals amb les dels espectadors resulta sorprenent i gratificant, també el fet d’obrir les portes del museu a la xarxa de manera evolutiva, però cal dir que el muntatge expositiu és simplement genial. I és que la tasca no era fàcil, coordinar les diferents temàtiques, reestructurar l’espai perquè no resulti carregós l’accés d’audiovisuals, fer accessible  tots els treballs dels usuaris, aïllar el so de les diferents pantalles, dinamitzar el recorregut, innovar, fer excitant la reflexió... no era gens fàcil i s’ha de dir que han sabut resoldre a la perfecció tot el plantejament expositiu. Andrés Hispano, un dels comissaris i expert en audiovisuals, ens diu que s’ha de repensar en la història de les imatges en les pantalles i repensar com ens servim d’elles per utilitzar-les com a element expositiu. El projecte en si resulta un assaig sobre com abordar l’audiovisual d’ara en endavant.

Per fi podem dir ben alt que el 2.0 ha arribat als museus, bé, a les sales d’exposició, i potser es millor parlar de 3.0. Pantalla Global és la primera experiència expositiva on la interacció amb el públic és total i plena, és més, sense aquest no hagés estat possible la mostra. I és que ja no es tracte només de que hi hagi una comunicació, un feedback , una interacció amb el públic, s’ha d’anar  una mica més enllà. Fins ara el 2.0 l’enteníem a través de les xarxes socials, amb eines com facebook o twitter la institució cultural practicava l’orella activa, parlava i escoltava el que tenia a dir el seu públic.

Però el CCCB ens ve a dir que amb això no n’hi ha prou, ja que segueix existint una certa distància entre emissor i receptor. Ara del que es tracte és que el públic participi i en sigui cocreador, fent més seu el projecte i la institució. La primera pista que indicava cap a on havien d’anar les coses va arribar amb la bona acollida del concurs “Brangulí va ser aquí. I tu?” on es demanaven fotografies de Barcelona actuals que es poguessin posar en paral·lel a les fotografies fetes per Brangulí. Les imatges guanyadores varen ser afegides a posteriori al final de l’exposició. Pantalla Global recull aquesta bona experiència i planteja l’exposició amb les peces del públic, no com a una conseqüència improvisada per la bona acollida sinó com a element imprescindible. S’esborren les barreres entre la institució i el consumidor cultural fent que participi activament del projecte, i és que s’ha de parlar de projecte global no d’exposició. Tal com diu Andrés Hispano ara tots produïm, consumim y opinem.

Tornem a l'analògic? 
I el llenguatge que tots parlem és el del cinema, a través de les pantalles nòmades expliquem i interpretem el món.Elia Kazan ja al 1986 pensava que el cine és el llenguatge del món actual. És un estil de vida que ens ha envaït i dominat, les pantalles ens reorganitzen la vida, afecten al pensament, a l’art, ens fa multiculturals i presents a tot arreu. Estem envoltats de pantalles en tots els aspectes de la nostra vida, en la manera com ens informem, ens comuniquem, venem i comprem, aprenem, com gestionem el nostre temps d’oci... els hi dediquem massa temps i energia. I és que els petits píxels ens dominen!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada