dimarts, 7 de febrer de 2012

Píxels i més píxels:

L’exposició que no era exposició

Si el Barça és més que un club Pantalla Global és més que una exposició. No es tracte només d’una mostra dins el CCCB si no que inclou una plataformavirtual que obra el projecte al públic per tal que vegi, creï i opini.

Pantalla Global. Anagrama.
Basada en el llibre “Pantalla Global” escrit per Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, que a la vegada en son els comissaris juntament amb Andrés Hispano. L’exposició està coproduïda pel San Telmo Museoa i el CCCB i es podrà veure fins el 28 de maig a Barcelona i el 2 de juliol viatjarà cap a Donostia.

Pantalla Global és un projecte, no sols una exposició,  que s’ha estat gestant durant molt de temps on els comissaris i els usuaris/artistes han reflexionat sobre la nostra comunicació a través de les pantalles. Els resultats s’exposen en format audiovisual en paral·lel. En resposta a alguns temes plantejats: l’imperi de les estrelles, política, història, esports, publicitat, excés, vigilància o joc, veiem  contraposat el treball dels comissaris i el dels usuaris. Les dues pantalles camp i contracamp (comissaris i usuaris) plantegen les seves inquietuds i conclusions sobre els diferents temes.  La línia mare que segueix l’argument de l’exposició la trobem en aquest fragment del llibre que du el mateix nom, despès si mirem entre línies, o entre píxels, en veurem moltes d’altres. En menos de medio siglo hemos pasado de la pantalla espectáculo a la pantalla comunicación, de la unipantalla a la omnipantalla. La pantalla de cine fue durante mucho tiempo única e insustituible; hoy se ha diluido en una galaxia de dimensiones infinitas: es la era de la pantalla global.”

Imperi de les estrelles

L’imperi de les estrelles ens dona la benvinguda a la sala qüestionant el model de fama que tenim avui dia en un món multipantalla i la idea d’star sistem del Hollywood en blanc i negre. Un tetris format d'imatges va caient i desbancant a famosos antics, des de Audrey Hepburn a Desayuno con Diamantes a Susan Boyle al concurs britànic God Talent passant pels nombrosos playbacks al You tube. Andy Warhol ja deia que tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria i la multipantalla ha facilitat aquesta opció. També ha canviat la nostra manera de comunicar-nos i d’entendre “el ser famós”, Àngel Quintana (crític de cinema i professor d’Història del cinema a la UDG) ens diu que ara volem ser famosos dins el nostre grup d’amics de Facebook, on trobem una notorietat més immediata. Potser per això proliferen els vídeos casolans de gent sense por al ridícul.    

Pantalla Vigilància
L’àmbit de la Pantalla Vigilància és probablement el més elaborat. Una super pantalla formada per 15 monitors amb reflectant al voltant que augmenta la seva envergadura, situada en un passadís fosc i estret que et fa sentir petit i ofès per les imatges sentint la sensació del GranHermano de George Orwell. Llum violeta com la de la policia científica, imatges de càmeres de vigilància en supermercats, bancs, centres comercials, carrers, cases (interior i exterior), robatoris, vexacions al transport públic,  web cams, satèl·lits, radars, bases de dades, informes mèdics... on hi ha el límit? Quin és el punt mig entre intimitat i seguretat, legal o il·legal, voluntari o obligatori?

Tota aquesta tensió i preguntes desapareixen, per un moment, quan accedeixes a l’última sala, la de la Pantalla Joc. Hi ha una llum tremenda, no hi ha  pantalles, les parets son blanques amb uns dibuixos esquemàtics i negres. Se’t obra la ment, deixes les reflexions per més tard i pots jugar amb un Ipod i començar a experimentar amb la realitat augmentada.

Pantalla Joc
El fet de mostrar en una exposició, de igual a igual, les peces dels professionals amb les dels espectadors resulta sorprenent i gratificant, també el fet d’obrir les portes del museu a la xarxa de manera evolutiva, però cal dir que el muntatge expositiu és simplement genial. I és que la tasca no era fàcil, coordinar les diferents temàtiques, reestructurar l’espai perquè no resulti carregós l’accés d’audiovisuals, fer accessible  tots els treballs dels usuaris, aïllar el so de les diferents pantalles, dinamitzar el recorregut, innovar, fer excitant la reflexió... no era gens fàcil i s’ha de dir que han sabut resoldre a la perfecció tot el plantejament expositiu. Andrés Hispano, un dels comissaris i expert en audiovisuals, ens diu que s’ha de repensar en la història de les imatges en les pantalles i repensar com ens servim d’elles per utilitzar-les com a element expositiu. El projecte en si resulta un assaig sobre com abordar l’audiovisual d’ara en endavant.

Per fi podem dir ben alt que el 2.0 ha arribat als museus, bé, a les sales d’exposició, i potser es millor parlar de 3.0. Pantalla Global és la primera experiència expositiva on la interacció amb el públic és total i plena, és més, sense aquest no hagés estat possible la mostra. I és que ja no es tracte només de que hi hagi una comunicació, un feedback , una interacció amb el públic, s’ha d’anar  una mica més enllà. Fins ara el 2.0 l’enteníem a través de les xarxes socials, amb eines com facebook o twitter la institució cultural practicava l’orella activa, parlava i escoltava el que tenia a dir el seu públic.

Però el CCCB ens ve a dir que amb això no n’hi ha prou, ja que segueix existint una certa distància entre emissor i receptor. Ara del que es tracte és que el públic participi i en sigui cocreador, fent més seu el projecte i la institució. La primera pista que indicava cap a on havien d’anar les coses va arribar amb la bona acollida del concurs “Brangulí va ser aquí. I tu?” on es demanaven fotografies de Barcelona actuals que es poguessin posar en paral·lel a les fotografies fetes per Brangulí. Les imatges guanyadores varen ser afegides a posteriori al final de l’exposició. Pantalla Global recull aquesta bona experiència i planteja l’exposició amb les peces del públic, no com a una conseqüència improvisada per la bona acollida sinó com a element imprescindible. S’esborren les barreres entre la institució i el consumidor cultural fent que participi activament del projecte, i és que s’ha de parlar de projecte global no d’exposició. Tal com diu Andrés Hispano ara tots produïm, consumim y opinem.

Tornem a l'analògic? 
I el llenguatge que tots parlem és el del cinema, a través de les pantalles nòmades expliquem i interpretem el món.Elia Kazan ja al 1986 pensava que el cine és el llenguatge del món actual. És un estil de vida que ens ha envaït i dominat, les pantalles ens reorganitzen la vida, afecten al pensament, a l’art, ens fa multiculturals i presents a tot arreu. Estem envoltats de pantalles en tots els aspectes de la nostra vida, en la manera com ens informem, ens comuniquem, venem i comprem, aprenem, com gestionem el nostre temps d’oci... els hi dediquem massa temps i energia. I és que els petits píxels ens dominen!!

dissabte, 14 de gener de 2012

David Ymbernon Container 11-12

Ahir divendres 13 de gener l’IGAC va presentar la peça d’en David Ymbernon “Epifania on-line de Latung La La” al Museu del Joguet deFigueres. El container d’aquest any 11-12 (cicle anual que organitza l’IGAC a la seva pàgina web) està comissariat per mi mateixa sota el concepte de la sorpresa. Tres artistes formen part d’aquest cicle, Núria güell, David Ymbernoni Oriol Vilanova.

David Ymbernon
En David Ymbernon té una personalitat que t’atrapa, una llum, una força i un color que el doten d’un carisma únic, que t’enganxa i et desperta una enorme curiositat cap a ell. La seva obra és una prolongació de la seva persona. Una obra viva, optimista, contundent i sorprenent. Un estil propi que el fa únic i una estètica visual que et porta a esbossar un somriure, pels records, per l’empatia i per la alegria que desprenen les imatges que ens proposa. Entén l’art com a conjunt i l’art forma part d’ell mateix. És una artista multidisciplinar, que produeix vídeo art, performance, poesia, escultura, pintura, teatre, instal·lacions, net art... Concep l’obra en la seva totalitat, en veu totes les possibilitats i en capta tota la seva dimensió per resoldre-la amb una o altra tècnica plàstica. Tot forma part de la peça, des del procés d’elaboració, a l’execució fins a la reacció en vers el resultat final. Tot es retro-alimenta per crear el conjunt, i aquesta obertura fa que la seva obra s’expandeixi i es faci gran.

Hi ha poques paraules tan exactes per definir a en DavidYmbernon com les que ell mateix deixa escrites en la seva pàgina web: "Vinc de la infantesa, la infantesa és el primer període d'existència, semblant a l'acció de donar corda a una joguina, descobrir, deconèixer, és tenir passió per coses insignificants (aparentment insignificants però summament importants) comés volar, volar com aquell globus d'abans que s'escapa de la má endut pel vent cap a l'imprevisible, si, en aquest sentit recordo volar de petit, potser per evadir-me o allunyar-me, agafat de la de l'art més clar i menys estrany del món, que és l'art de jugar."

Epifania on-line de Latung La La

Epifania on-line de Latung La La
És una peça de net art o media art que ha estat pensada per ser penjada a la pàgina del IGAC. A través de fotogrames del vídeo “Prestages de Latung La La” amb la música d’en Gerard Gil amb qui ha col·laborat diverses vegades, és el responsable de la música de la pel·lícula “Los passos dobles” de Isaki Lacuesta. El vídeo està fet amb la tècnica de l’stop-motion que va ser molt empleada durant el SXX, abans que apareguessin les animacions per ordinador. Va al passat, agafa la manera com es feien les animacions quan érem petits i la porta al pressent.

A partir d’aquestes imatges ha creat un joc on pots manipular endavant i enrere les accions de Latung La La. Latung La La és un personatge que recorre la seva obra transformant-se i adoptant diverses personalitats com ho feien els Madelmans de la nostra infància. El submarinista, el cuiner, el soldat, l’escalador...com algú que viu (que juga) varies vides.

Objectes de Latung La La
La escena està composada per objectes antics, nous, grans o petits que barregen el món infantil i un món imaginari creat d’adult. Els records es confonen amb la fantasia per generar espais, personatges i situacions. Segurament els elements que formen part del seu imaginari ho fan també de la nostra infància: el cotxe, les majorets, els Madelmans, els camions de joguina, les plomes i el confort que suposa per nosaltres aquests primers pensaments. El món industrial, els sifons, les bombones de butà... Elements que en el nostre dia a dia ja no ens són quotidians però ens porten directament al moment en que si ho eren. És el seu món i alhora el nostre per això sentim una gran empatia en vers les imatges, perquè inconscientment ens traslladen a aquest espai feliç que tenim descansant en la memòria.

El color taronja és una de les coses més característiques de les peces d’en Dvid Ymbernon, i aquí no ens hi podia faltar. Un signe que l’identifica a ell i a les seves obres. Un color, una firma, el seu segell. Ens diu que el va descobrir al 1993 i que li aporta moltes qualitats pel què significa i pel que transmet: creativitat, moviment, creixement, estímul, saviesa, ambició, seguretat... És el foc, el perill, la festa, el plaer... genera entusiasme, felicitat, atracció, ànim...En definitiva un color viu i ple de força que dona molta energia a les peces.
La manera com combina objectes, situacions, música i color és el que forma la poesia visual que desprèn la peça. Imatges carregades de significats en comptes de paraules, d’aquesta manera diu molt sense dir res expressament. Meticulosament pensats per ocupar el lloc que ocupen, cada element destinat a una funció en concret. El color, la llum, els objectes, l’espai, la composició, la música... tot allà on ha de ser per dir el què ha de dir.

Sorpresa i el joc:

Latung La La
caminant pels prestatges
En el joc sempre hi ha un element de sorpresa, d’intriga, de suspens, quan comences saps a que t’enfrontes però no saps mai com acabarà esdevenint. A “L’epifania on-line de Latung La La” jugues descobrint a poc a poc que va fent en Lantung La La pels prestatges, que s’hi troba, que veu, cap a on camina... Com en un partit de futbol on no saps quin serà el resultat, qui guanyarà en una partida d’escacs o de la oca, com serà el final de la pel·lícula,  si t’agradarà el nou disc que t’has comprat o si empatitzaràs amb l’artista i la seva obra. Tot joc i tot art conté intrínseca aquest noció de sorpresa que no desapareix fins que no acaba l’acció.

L’art és joc, i el joc és un art. Dues necessitats bàsiques de l’home el jugar i el crear unes necessitats intel·lectuals bàsiques que no deixen de ser primàries. Des que l’home és home juga i crea com a necessitat de l’esperit.  Huizinga ens diu que el joc és anterior a la cultura. Ens explica a “Homo ludens” que la cultura no és més que un sistema de regles, un joc que s’ha fet seriós i que s’ha modelat  per constituir uns formalismes que permetin una bona convivència entre els integrants d’una mateixa societat. Que és el mateix que dir que vivim igual que juguem, establint unes normes que lliurement acceptem. Encara que les normes culturals venen imposades i en el joc les pots discutir abans de jugar. Pots decidir si les acceptes, si jugues o no. És una activitat totalment lliure que comences i acabes quan vols, com passa en l’art. Tu decideixes en quin moment entres i surts i fins a quin punt vols profunditzar, segons t’interessin o no les regles que ha proposat l’artista en el seu joc, en el seu diàleg amb l’espectador.  

Latung La La als prestatges
Em David Ymbernon ens dona l’opció de jugar, de participar de l’obra que per cada espectador (jugador) tindrà una forma o una altre, mai esdevindrà la mateixa peça. Un músic juga amb notes i melodies, un cineasta amb la elaboració de l’escena, un ballarí amb els seus moviments i un artista plàstic amb els colors, formes i composicions. Tots ells fan ús del seu propi llenguatge, juguen amb els seus elements perquè el receptor els descodifiqui, els interpreti a la seva manera, que pot coincidir o no amb l’autor i aquí trobem la llibertat del joc de l’art.  En aquest joc sempre hi ha un diàleg, les peces sempre parlen i lliurement el receptor escolta i interpreta. I aquí és on l’espectador entra a jugar amb l’artista, quan ha acceptat les seves regles, els seus codis i es disposa a llegir-los.
 
El joc i l’art (o el joc + l’art) poden ser una manera d’alliberar tensions, d’entretenir-nos. Són creació, imaginació i desconnexió.  Estimulen la nostra intel·ligència, inventiva, habilitat i desperten en nosaltres una enorme curiositat. Ens obren la ment fent que ens coneguem millor a nosaltres mateixos i al nostre entorn. Entrar en un altre espai et permet dues coses, desconnectar i aïllar-te de la rutina i aprendre de certes accions i convencions que et planteja el joc i aplicar-les a la vida quotidiana.  En aquest cas, fent passejar Lamtung La La pels prestatges, perquè no recuperar aquests elements de la infància que ens fan reviure el passat amb nostàlgia i afrontar el futur amb major positivisme? És això el què diu la peça?

 Com que l’art és un joc on cada un posa lliurement les seves pròpies regles es tracte de que jugueu i en llegiu i n’interpreteu les vostres.