dissabte, 3 de desembre de 2011

Container 11-12

Aquest dijous 1 de desembre s’ha presentat al BòlitCentre d’Art Contemporani. Girona el Container 2011-2012 que organitza l’IGAC.  Aquest any comissariat per mi mateixa i sota el concepte de la “Sorpresa” es presenten les peces de Net Art dels artistes: Núria Güell, David Ymbernon i Oriol Vilanova. La primera presentació que s’ha dut a terme ha estat “Anatomia de un virus” de Núria Güell, que tal i com esperàvem, no ha deixat indiferent a ningú.

Presentació.
1 de dedesembre al Bòlit-dadespai
En un món com el nostre amb accés d’informació, empatxats com estem de dades, històries i imatges  resulta complicat arribar al final del dia i pensar què és allò que t’ha cridat l’atenció, què t’ha sorprès. Cada vegada els artistes tenen aquesta tasca més complicada, es diversifiquen els mitjans artístics, les temàtiques i els llocs de representació i reproducció de les peces. I és dins aquest context de sobreinformació i l’escepticisme que crea aquesta sobreinformació que he volgut reflexionar sobre aquest concepte i mostrar com veuen i com interpreten els artistes la sorpresa.

Per a Núria Güell, artista activista que manifesta a través dels seus projectes artístics la seva disconformitat amb el sistemes de control i de poder. Analitza la ètica de les institucions que ens governen i en fa visibles els abusos permesos per la legalitat vigent. Pretén representar situacions actuals a través del contacte i la incidència social dels seus projectes. Ho hem vist en peces com la que acaba de presentar a Madrid "Aplicación legal despazada #2: Crecimiento exponencial". Un projecte sobre la ètica bancària realitzat amb Jaime Giménez alies "El Solitario". Aquí mateix al Bòlit en va presentar la primera par "Aplicación legal desplazada#1: Reserva fracionaria" d'on en va néixer el manual "Como expropiar dinero a los bancos" 

En tots els treballs de la Núria hi veiem una forta implicació personal. Estudia a fons els casos, els analitza i en busca la manera de fer conèixer el problema, de difondre’l, d’ informar a la societat i de cercar una solució.

I segurament aquesta vessant visceral que la fa enfrontar-se al poder com un David contra Goliat, aquesta voluntat de que amb petits gestos es pot aconseguir que les coses es reverteixin,  és el que més destaca dels seus treballs i la qualitat que jo més li admiro.   

Virus
La sorpresa a "Anatomia d’un virus" resideix en la identificació de la seva peça com un virus que intenta endinsar-se en el sistema sense ser vist per acabar modificant-lo i transformant-lo. Vol guanyar la batalla als anticossos de les noves lleis culturals, per tal de poder contagiar altres éssers, altres consciències i fer  front a un greu problema en la gestió cultural per part de administració. Amb la llei Omnibus  es donaran subvencions públiques als projectes artístics més rentables  i  ja deia Antonio Machado que és de necios confundir valor i precios. I és exactament això el que intenta explicar la peça, no perquè els projectes siguin rentables garanteix que siguin bons i que no siguin rentables no vol dir que no siguin interessants.

Podríem dir que “Anatomia de un virus” ens sorprèn en tres etapes.

www.dineropublicoparacultura.com
Sorpresa per impacte. Accedeixes a la web www.dineropublicoparacultura.com on esperes trobar beques i ajudes per a projectes culturals. I el què veus quant es carrega la pàgina és un munt d’imatges d’anuncis de prostitució i de jocs d’atzar. D’entrada provoca estupefacció, inclús un cert rebuig, de saber que estàs mirant quelcom que no hauries d’estar mirant, aquesta sensació de voayeur com amb la "Ventana indiscreta" de Hitchcock. Et trobes amb unes imatges que no esperaves i que continues mirant perquè no entens què és el que està passant. 

Un cop passat aquesta primera alteració, ve la sorpresa en suspensió, és a dir aquella que poc a poc va entrant quan en captes el missatge. Com més t’endinses en allò que estàs veient més intentes descobrir-hi  la relació, que té a veure buscar finançament per cultura amb els anuncis pornogràfics? I tal i com em va comentar la Núria és una manera molt clara de mostrar que degut als canvis en les  lleis de gestió cultural, a partir d’ara ens haurem de prostituir metafòricament per aconseguir diners públics.  L’art haurà de ser rentable, el que segurament el despullarà del seu valor crític i l’acabarà convertint en entreteniment.

Presentació
1 de desembre al Bòlit-Dadespai
Interpel·la directament als espectadors, els provoca. No són les imatges, tots hem vist mil vegades aquest tipus d’anuncis sinó la manera com les mostra. Exposa anuncis perquè cridin la nostra atenció, però a la vegada ho atapeeix tan que la nostra atenció queda dissolta. Ens atrau la mirada amb el conjunt de les petites imatges no amb les petites imatges. La contradicció de la contradicció. Ens resulta inquietant perquè ens trenca la quietud de la nostra consciència. Ho podem relacionar amb la noció de dissonància de la que ens parla Adorno en la seva “Teoria estètica” als anys ‘70. Hi ha alguna cosa que ens grinyola, les imatges que ens son quotidianes ens molesten profundament en aquest context, ens sorprèn perquè és sinistre, perquè se’ns fa estrany i perquè tot plegat resulta un pèl Kafkià. 

Aquesta ferida, aquesta imatge insuportable per grollera, per vulgar és el que vol provocar la Núria Güell, travessar els límits establerts. Transgredir aquests barrera, perquè la realitat, les lleis culturals també ho han fet.

I la última fase la sorpresa per comprensió que arriba quan lligues caps i veus com ha estat teixida tota la trama del projecte, com s’ho ha fet per arribar fins el final, com ha anat encaixant totes les peces i n’ha fet un trencaclosques  fins tenir la web acabada i funcionant.

Podem dirs doncs que la web ha complert tots els objectius amb molta efectivitat, ens ha  sorprès, ens ha conscienciat d’un problema que ens afecte de ple i permet reunir diners públics per cultura, llavors  tot i ser un projecte crític és rentable i podria accedir a fons públics.