dijous, 20 d’octubre de 2011

Una experiència mironiana

Maig 1968, 1968-1973
Resulta impossible parlar de Miró sense involucrar-hi les emocions. És un d’aquells artistes que o t’atrapen profundament o tan sols els veus per sobre. A mi m’atrapa. Per la seva capacitat de canviar i innovar segons es re-dibuixava la societat i la política, pel seu compromís enèrgic i la reivindicació dels seus ideals a través de la pintura, per la seva coherència emocional i per la seva capacitat de despullar-se dels perjudicis davant l’obra. Emulant a l’artista  es millor deixar anar els sentiments, lliurar-me d’allò superflu  i plasmar-ho sobre el full en blanc. Explicar en primera persona la meva visita a l’exposició més important que s’ha fet a Espanya sobre Miró en vint anys.

Joan Miró. L’escala de l’evasió es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona fins el 18 de març i resulta una antològica perfecte per comprendre pas a pas la trajectòria de la seva obra i el seu compromís social. Aquesta mostra s’ha organitzat conjuntament amb la Tate Modern de Londres on hi ha estat cinc mesos amb una gran resposta del públic. Amb més de 170 peces és una gran oportunitat per veure juntes totes aquelles  obres de Miró que formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Haig de confessar que la primera vegada que vaig entendre que l’art era un món en el que hi volia entrar de ple i que em removia alguna cosa per dins, va ser quan vaig visitar per primera vegada la Fundació Miró i l’exposició sobre l’obra de Magritte. Tots dos en registres diferents o no tan diferents, em van fascinar. Des de llavors cada vegada que torno a trepitjar aquestes sales m’emociono com una nena petita amb un joguet nou i espero tornar a sentir alguna cosa especial.  

Anar a la Fundació Miró de Barcelona es converteix en un ritual. Hi pujo amb la intenció de trobar-hi alguna cosa excepcional que em mereixi la pena el trajecte. Agafo l’autocar de línia, començo a deixar enrere el soroll del trànsit i  m’endinso a la muntanya.  Apareixen llocs emblemàtics de la ciutat com el MNAC, el Palau St. Jordi, l’Estadi Olímpic i en mig de la verdor dels arbres el blanc de la Fundació Miró. És un camí cap a la creativitat, com pujar a l’escala de l’evasió del propi Miró, fugir del món terrenal i ascendir cap a l’imaginari, cap al món oníric que cada un portem a dins.

La masia, 1921-1922
Entrar-hi es tota una altre cosa, al veure la llarga cua augmenten les perspectives de satisfacció i els nervis se m’acceleren. A dins les parets continuen blanques, me allunyat de la ciutat, estic en un altre lloc i al entrar a la primera sala caic de ple a l’interior de Miró. Entre les primeres peces hi ha “La masia” emblemàtica, que defineix perfectament l’arrelament de Miró amb Mont-roig del camp, amb el seu país i l’experimentació d’aquesta  primera etapa.  Veure-la de prop fa que aprecií els detalls i els contorns nets de les línies, pausats, delicats molt diferents al que sé que em trobaré més endavant.


Començo un periple de sala en sala on a cada una hi trobo una peça que em paralitza i em fa obrir la boca perquè en surti un aaah! A cada espai hi ha una sorpresa, un regal, “El gos bordant a la lluna”, “Cap de pagès català”, el segell “Aidez l’Espagne”, les constel·lacions, els tríptics...Imatges espectaculars pel què diuen i pel com ho diuen. No les havia tingut mai tan a prop com per sentir-ne aquest aire solemne que desprenen. Em fan viure en el moment històric en que varen ser creades, em fan sentir l’angoixa de la guerra, la incomprensió del dolor i la impotència de l’exili.

Natura morta del sabatot, 1937

Una de les peces que guanya força de tu a tu és “Natura morta del sabatot” els colors fluor són molt més intensos que les reproduccions en paper, brillen i contrasten tremendament amb el fons negre del quadre i amb el blanc immaculat de les parets. La ira que sent Miró la representa a través de l’energia dels colors. La seva resposta a la guerra civil és una natura morta, un tros de pa, una poma punxada amb crueltat per la forquilla, una ampolla de vi i un sabatot vell, símbols de la fam i la misèria que viu el país per culpa de la guerra.    

Autoretrat, 1937-1960
No gaire lluny hi ha col·locat “Autoretrat” peça que fa entre 1937 i el 1938 però que no acabarà fins dos dècades desprès. Es pinta i al cap d’uns anys es repinta, es redefineix. Com si veiés que amb els anys, desprès de viure el que ha viscut, ja no és el mateix. Aquí ho veig al seu retrat però és una constant en tota l’exposició, al veure les seves obres resseguint la seva vida tinc aquesta mateixa sensació. A través del què va viure va canviar i essent coherent amb ell mateix també ho va fer la seva pintura.

Enmig  de tanta intensitat iconogràfica un espai per la contemplació, una sala petita amb forma de capça que conté el tríptic “Blau I, II, III”. Miró deixa de banda el seu simbolisme i s’endinsa en la reflexió d’allò essencial. Tres grans teles d’un blau cel amb els elements justos i equilibrats. A la sala hi ha un banc de pedra, no puc evitar seure i  pensar en els canvis anímics pels que passem al llarg de la vida, sempre hi ha moment per parar i contemplar. Segurament la filosofia oriental hi té un punt d’influència. Però la vida no s’atura i a les acaballes de la visita trobo “Maig del 1968”, crec que la pintura ho diu tot, un traç gruixut i negre. Un gest enèrgic i enfadat que taca amb algunes esquitxades de pintura. Un moment de canvi i revolució que condiciona la seva obra.


Definitivament crec que no puc ser objectiva, Miró em fascina. Una personalitat com la seva, aparentment continguda, seriosa i rigorosa que es deixa anar amb el pinzell a la ma buidant-se sobre la tela. El que viu, la ira, el desconcert, l’enyorança, l’esperança, la disconformitat... Tot  el que va sentint al llarg dels moments més transcendentals de la seva vida i el trasbals que pateix  la societat, queda impregnat en cada centímetre de la seva obra. Aquesta capacitat que te Miró per treure sense embuts, sense filtre ni formal ni de contingut allò que té a dins em fascina. Fa que em deixi anar, que miri sense prejudicis, només sentint i la visita es converteix en tota una experiència mironiana. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada