dissabte, 3 de desembre de 2011

Container 11-12

Aquest dijous 1 de desembre s’ha presentat al BòlitCentre d’Art Contemporani. Girona el Container 2011-2012 que organitza l’IGAC.  Aquest any comissariat per mi mateixa i sota el concepte de la “Sorpresa” es presenten les peces de Net Art dels artistes: Núria Güell, David Ymbernon i Oriol Vilanova. La primera presentació que s’ha dut a terme ha estat “Anatomia de un virus” de Núria Güell, que tal i com esperàvem, no ha deixat indiferent a ningú.

Presentació.
1 de dedesembre al Bòlit-dadespai
En un món com el nostre amb accés d’informació, empatxats com estem de dades, històries i imatges  resulta complicat arribar al final del dia i pensar què és allò que t’ha cridat l’atenció, què t’ha sorprès. Cada vegada els artistes tenen aquesta tasca més complicada, es diversifiquen els mitjans artístics, les temàtiques i els llocs de representació i reproducció de les peces. I és dins aquest context de sobreinformació i l’escepticisme que crea aquesta sobreinformació que he volgut reflexionar sobre aquest concepte i mostrar com veuen i com interpreten els artistes la sorpresa.

Per a Núria Güell, artista activista que manifesta a través dels seus projectes artístics la seva disconformitat amb el sistemes de control i de poder. Analitza la ètica de les institucions que ens governen i en fa visibles els abusos permesos per la legalitat vigent. Pretén representar situacions actuals a través del contacte i la incidència social dels seus projectes. Ho hem vist en peces com la que acaba de presentar a Madrid "Aplicación legal despazada #2: Crecimiento exponencial". Un projecte sobre la ètica bancària realitzat amb Jaime Giménez alies "El Solitario". Aquí mateix al Bòlit en va presentar la primera par "Aplicación legal desplazada#1: Reserva fracionaria" d'on en va néixer el manual "Como expropiar dinero a los bancos" 

En tots els treballs de la Núria hi veiem una forta implicació personal. Estudia a fons els casos, els analitza i en busca la manera de fer conèixer el problema, de difondre’l, d’ informar a la societat i de cercar una solució.

I segurament aquesta vessant visceral que la fa enfrontar-se al poder com un David contra Goliat, aquesta voluntat de que amb petits gestos es pot aconseguir que les coses es reverteixin,  és el que més destaca dels seus treballs i la qualitat que jo més li admiro.   

Virus
La sorpresa a "Anatomia d’un virus" resideix en la identificació de la seva peça com un virus que intenta endinsar-se en el sistema sense ser vist per acabar modificant-lo i transformant-lo. Vol guanyar la batalla als anticossos de les noves lleis culturals, per tal de poder contagiar altres éssers, altres consciències i fer  front a un greu problema en la gestió cultural per part de administració. Amb la llei Omnibus  es donaran subvencions públiques als projectes artístics més rentables  i  ja deia Antonio Machado que és de necios confundir valor i precios. I és exactament això el que intenta explicar la peça, no perquè els projectes siguin rentables garanteix que siguin bons i que no siguin rentables no vol dir que no siguin interessants.

Podríem dir que “Anatomia de un virus” ens sorprèn en tres etapes.

www.dineropublicoparacultura.com
Sorpresa per impacte. Accedeixes a la web www.dineropublicoparacultura.com on esperes trobar beques i ajudes per a projectes culturals. I el què veus quant es carrega la pàgina és un munt d’imatges d’anuncis de prostitució i de jocs d’atzar. D’entrada provoca estupefacció, inclús un cert rebuig, de saber que estàs mirant quelcom que no hauries d’estar mirant, aquesta sensació de voayeur com amb la "Ventana indiscreta" de Hitchcock. Et trobes amb unes imatges que no esperaves i que continues mirant perquè no entens què és el que està passant. 

Un cop passat aquesta primera alteració, ve la sorpresa en suspensió, és a dir aquella que poc a poc va entrant quan en captes el missatge. Com més t’endinses en allò que estàs veient més intentes descobrir-hi  la relació, que té a veure buscar finançament per cultura amb els anuncis pornogràfics? I tal i com em va comentar la Núria és una manera molt clara de mostrar que degut als canvis en les  lleis de gestió cultural, a partir d’ara ens haurem de prostituir metafòricament per aconseguir diners públics.  L’art haurà de ser rentable, el que segurament el despullarà del seu valor crític i l’acabarà convertint en entreteniment.

Presentació
1 de desembre al Bòlit-Dadespai
Interpel·la directament als espectadors, els provoca. No són les imatges, tots hem vist mil vegades aquest tipus d’anuncis sinó la manera com les mostra. Exposa anuncis perquè cridin la nostra atenció, però a la vegada ho atapeeix tan que la nostra atenció queda dissolta. Ens atrau la mirada amb el conjunt de les petites imatges no amb les petites imatges. La contradicció de la contradicció. Ens resulta inquietant perquè ens trenca la quietud de la nostra consciència. Ho podem relacionar amb la noció de dissonància de la que ens parla Adorno en la seva “Teoria estètica” als anys ‘70. Hi ha alguna cosa que ens grinyola, les imatges que ens son quotidianes ens molesten profundament en aquest context, ens sorprèn perquè és sinistre, perquè se’ns fa estrany i perquè tot plegat resulta un pèl Kafkià. 

Aquesta ferida, aquesta imatge insuportable per grollera, per vulgar és el que vol provocar la Núria Güell, travessar els límits establerts. Transgredir aquests barrera, perquè la realitat, les lleis culturals també ho han fet.

I la última fase la sorpresa per comprensió que arriba quan lligues caps i veus com ha estat teixida tota la trama del projecte, com s’ho ha fet per arribar fins el final, com ha anat encaixant totes les peces i n’ha fet un trencaclosques  fins tenir la web acabada i funcionant.

Podem dirs doncs que la web ha complert tots els objectius amb molta efectivitat, ens ha  sorprès, ens ha conscienciat d’un problema que ens afecte de ple i permet reunir diners públics per cultura, llavors  tot i ser un projecte crític és rentable i podria accedir a fons públics.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Has vist la llum?

Jo si, l’he vist, he vist la llum. Se m’ha encès la bombeta, o moltes bombetes i m’he enlluernat. L’he vist en totes les seves formes, colors i suports. On? A l’Arts Santa Mònica a l’exposició “Mehr licht” de Chema Alvargonzalez. I tu la pots veure i deixar-te  il·luminar fins el 29 de gener de 2012.

El viaje de la luz, Santander, 2005
Mehr Licht (Més llum) és el títol de l’exposició i d’una instal·lació que va fer Alvargonzalez a la façana de l’ambaixada suïssa de Berín al 2001. Petits leds blaus il·luminaven la paret presidits per les paraules Mehr licht en vermell i blanc, cridant a la reflexió i la claredat.  Als anys vuitanta Chema es converteix en un dels primers exponents de l’art tecnocultural, mitjançant la tecnologia, jugant amb la fotografia i l’art multimèdia, ens parla de les relacions humanes i socials dins les ciutats. En aquesta primera exposició antològica hi veurem una selecció de setanta peces entre pintures, fotografies, instal·lacions, vídeos i molta llum.

Maletes lumíniques
De la mateixa manera que el sol, el major focus de llum i d’energia, surt i es pon indicant-nos el pas de les hores, Chema Alvargonzalez utilitza la llum per parlar-nos del temps i del moviment de  les persones a les ciutats. Ho fa a través de Maletes lumíniques que mostren imatges de viatgers en trens o avions, aeroports, paisatges, ciutats...llocs on no hi ha un lloc. Espais habilitats per transitar, per passar i marxar, per ser-hi i deixar de ser-hi.  El temps no s’atura, passa de presa i desdibuixa les fotografies de les ciutats de Barcelona i Berlín, les omple de núvols, boira i punts de llums dels cotxes que semblen fugir de la foscor.

Largo recorido, 1996
Segurament la peça més espectacular que ens mostra el moviment, el pas del temps i el no-lloc és “Largo Recorrido” de 1996, una vespa incrustada en una vitrina plena de llums i de miralls que dibuixen un túnel pel qual acaba de passar la moto. Es crea la il·lusió òptica de l’espai pel que ha transitat, el lloc i el moviment que ha esdevingut en un temps que no ha passat. Un viatge que permet al coneixement moure’s i canviar, evolucionar i avançar igual que ho han les idees.

Un sueño de ciudad. Mardid. 2001
La solitud i la melancolia també tenen el seu espai dins l’univers de Alvargonzalez, amb diferents materials veiem finestres que miren enfora i ens reflecteixen la ciutat en els seus vidres o expulsen amb l’ajuda del vent la cortina blanca que oneja sense parar. La sensació de solitud arriba quan en "Pensión Urban" de 2003 et veus obligat a passar davant del projector i la teva pròpia ombra passa per la pantalla, i ets allà, sol davant d’una finestra buida. La cortina subratlla la idea d’allò oblidat, abandonat i desconegut i ens separa el món interior de l’exterior, el què vivim i el què pensem.



Paraules, imatges i escultures estan il·luminades per neons i disposades per l’espai com si fossin estrelles formant una constel·lació. El cel com la sala a les fosques i les peces es mostren una a una amb la seva pròpia llum. Vicenç Altaió, director d’Arts Santa Mònica comenta en el catàleg de l’exposició, que al 2009 varen començar a preparar amb Chema Alvargonzalez l’exposició que es va veure trucada per la seva mort. “Vam començar a treballar plegats a partir d’unes idees força que distribuïen les seves obres en estances i, al bell mig, una instal·lació que Alvargonzalez volia construir amb finestres reciclades de la ciutat les quals reflectirien imatges en un gran laberint polièdric visual. «Serà com el cel» –va dir-nos. Sempre s’havia interessat per la idea de firmament com a espai llegible i, de feia anys, em demanava per la particular visió de l’escriptura de la llum.”  Aquell primer projecte expositiu no és el resultat actual, però si que conserva aquesta idea del cel i les estrelles distribuïdes en un espai centrífug.

Chema Avargonzalez amb la paraula corpòria
 transformació, Barcelona,  1994
La llum li permet crear espais i atmosferes, igual que un pintor del barroc ho feia amb el clarobscur, com Caravaggio i el tenebrisme. Transparències, difuminats i ombres vistes a la Itàlia del segle XV ara passades per la ma de Alvargonzalez i la tècnica de la llum. I de la mateixa manera que un artista del renaixement treballa amb varies disciplines a la vegada, juga amb diferents materials i suports que desprès combina formant part d’un mateix significat.

Les idees es fan amb bombetes, així neix el coneixement que il·lumina on hi ha foscor, on hi ha ignorància. Metàfora d’un coneixement que s’encén i ens il·lumina, que viatge i canvia al llarg del temps, de la mateixa manera que transitem per les ciutats modificant-ne la seva fisonomia.  No esperis a que t’aparegui la bombeta sobre el cap i deixa’t enlluernar per “Mehr Licht”.


Taller "El viatge de la llum"

En motiu d'aquesta exposició el grup artístic Les salonniers han organitzat un taller en família que es portarà a terme tots els dissabtes des del 19 de novembre fins el 28de gener de 12h a 13:15h a a l'Arts Santa Mònica.
En el taller El viatge de la llum s'experimentarà en primera persona el procés creatiu de l'artista utilitzant temes com el viatge, la ciutat, l'absència, l'atzar, la memòria...-i els elements més representatius de la seva obra; la poètica, la llum, la imatge, fotografies, mapes, miralls, recorreguts, quaderns de viatge, els souvenirs...i les maletes. Amb aquesta elements crearan el paisatge del seu viatge imaginari.

dijous, 10 de novembre de 2011

Un país com una casa

Portada del llibre
"El país de las mujeres"
Ara que estem en campanya electoral i que cal reformular la política d’aquest país i de molts d’altres és un bon moment per llegir “El país de las mujeres” de Gioconda Belli premiat amb el VI Premi de novel·la La otra orilla.  Parla del domini de la testosterona al poder i proposa un govern regit per  hormones femenines.  On la feminitat no sigui vista com un punt feble i que es potenciïn la candidesa i la sensibleria per portar un país de la mateixa manera que una mestressa de casa  gestiona la llar.

La història passa en un estat creat per l’autora que ha patit com altres països llatinoamericans la barbàrie dels colonitzadors, ha passat de la independència al càstig dels dictadors i per períodes de revolució i derrotes que han deixat cansada i desconfiada la seva gent.   En mig de un fort ànim de desil·lusió política Viviana Sansón, periodista d’investigació,  aprofita l’èxit de popularitat televisiu que gaudeix desprès de destapar un cas de corrupció i malversació de fons per presentar-se a les eleccions. En una reunió informal entre amigues sorgeix la esbojarrada idea de constituir un partit polític només format per dones que ella mateixa liderarà. Un cop hagi arribat al govern i pres mesures polèmiques, el descontentament del sector masculí provocarà  la ira d’un encaputxat que la dispararà al cap durant un míting.   

Bandera del P.I.E
La investigació policial, els records de Viviana Sansón i els fets que passen en temps real s’aniran entrelligant per formar tota la trama. Amb uns personatges molt ben dibuixats, un dolç  llenguatge descriptiu i el sentit de l’humor i de la imaginació ajuden a fer més creïble aquest govern. Segurament el fet que Gioconda Belli hagi tingut un passat com a activista política, que sigui una gran poetessa, reconeguda novel·lista i que escrigui contes infantils té molt a veure amb el resultat d’aquesta interessant història. 
   
Fraguas que vol dir foc i aigua recorda la Nicaragua natal de Gioconda  terra de volcans i llacs. La força del volcà Mitre mostra a un mes de les eleccions la seva energia i esclata deixant un núvol de gasos que reduirà els nivells de testosterona dels habitants. No cal dir que la victòria de P.I.E (Partido de la Izquierda Erótica) no es deu solament a aquest fet, però si que ajuda a calmar i suavitzar els ànims dels més reticents al canvi. La consigna que els farà guanyar les eleccions serà mirar el país amb ulls de mare, gestionar-lo de la mateixa manera que es porta una casa. Potenciar les capacitats femenines amb el símbol del cercle, lloc d’igualtat on la gent es mira cara a cara, participació, contacte i identificat amb el ventre matern. I la seva bandera són dos peus caminant amb les ungles pintades de vermell per simbolitzar que les coses s’han de fer pas a pas. L’autora creu tan en aquesta idea dels canvis lents però efectius que ha obert una pàgina web per compartir i potenciar diferents accions de canvi.  http://www.partidoizquierdaerotica.com

Gioconda Belli
Desprès dels primers mesos de govern el P.I.E envia a casa als funcionaris públics masculins substituint-los per dones capacitades i formades en les diferents matèries. Dones que en una societat dominada pels mascles, un cop casades havien deixat els seus estudis i les seves professions. Creuen que als homes els cal un període de descans per a recuperar les tasques familiars, cuidar la casa, els fills, netejar, portar l’economia familiar... Feines que en aquest país tremendament masclista havien deixat de fer. Al principi aquesta mesura no agrada però poc a poc comencen a gaudir de veure créixer els fills i d’ocupar-se de la llar. Una altre iniciativa que pren el nou partit és premiar els barris més nets, ja que si a fora hi ha ordre també n’hi haurà a les cases i la gent viurà més feliç. Aquí comença el concepte de felicismo que pretenen potenciar amb propostes com el ministeri de llibertats, els canvis en el llenguatge a través de les terminacions dels mots (les paraules acabades en o com todo acabaran amb e tode, perquè sigui neutre i no masculí) o la transformació sonora de la paraula ciudadanos per [k]uidadanos per tal de conscienciar a la població que s’han de cuidar els uns als altres, crear una carrera universitària de maternitat per homes i dones o incorporar al govern ministres convidades d’altres països que siguin molt competents en el seu sector. Aquestes entre moltes altres mesures són adoptades pel govern del P.I.E que veurà com algun detractor intenta troncar la estabilitat del país.

Gasos expulsats pel volcà del Hierro
El sentit de l’humor és important  però i el missatge de fons, perquè no cuidar del nostre territori de la mateixa manera que cuidem la llar. La netegem com hauríem de procurar que estigués net el nostre país tan de delinqüents, de corruptes o de residus. Procuraríem alimentar-lo com fem amb els  fills quan són petits i miraríem que els seus  habitants es poguessin valdre per ells mateixos quan ja fossin grans. Donar-los una bona educació en valors i en continguts per tal que el dia de demà puguin ser bones persones i alhora tenir un futur professional. Els cuidaríem quan estiguessin malalts i miraríem de que mai els faltés atenció mèdica. I tot això fent malabars com fan moltes famílies per arribar a final de mes sense gastar allò que no tenim.   

Si pensem en aquestes premisses potser no és tan mala idea que els governs es convertissin en una mena de matriarcat, ja que ningú cuida i procura més pels seus que una mare. I un cop retornéssim als valors instintius de cuidar-nos els uns als altres estaria bé recuperar la paritat. Algú sap si els gasos que estar deixant anar el volcà del Hierro redueixen els nivells de testosterona? Potser ara seria  un bon moment per començar un canvi i més si tenim en compte que a la novel·la els efectes dels gasos tòxics duren dos anys en els que aprofiten per reformar la constitució.  Estaria bé rebaixar la masculinitat dels nostres polítics (homes i dones) i que comencin a ser dones, a pensar com una mare/pare i mirar el seu país com si cuidessin de casa seva i dels seus fills.
  

divendres, 28 d’octubre de 2011

Un conte abans d’anar a dormir

Edició castellana.Ed.Lumen,2011.
En un món de presses com el nostre a vegades cal parar i agafar una història que ens faci imaginar una altre manera de viure.  “La tristesa peculiar del pastís de llimona” de Aimee Bender és una faula divertida i sorprenent que com alguns contes infantils té un rerefons tràgic i un missatge entre línies.

El pas de la infantesa a l’adolescència no és sempre fàcil i mai si es força abans d’hora. Quan les circumstàncies es precipiten aquest procés és molt dur de digerir. La protagonista d’aquesta història, Rose una nena feliç amb una família feliç, el dia del seu novè aniversari descobreix que té una habilitat que no li acaba d’agradar. Al provar el pastís de llimona que li ha preparat la seva mare nota que té un gust buit, amarg, trist. De seguida se’n adona que no és el pastís si no la seva mare la que se sent així. El seu paladar s'ha transformat i pot degustar els sentiments de la gent, quan els aliments baixen per la seva gola ella connecta amb les entranyes de qui els ha preparat.



Edicció catalana.
Ed.Empúries,2011
No és fàcil viure amb aquest do, amb nou anys descobreix que la seva família probablement no és tan feliç com ella pensava fins ara. La seva mare no se sent realitzada com a dona, el seu pare és un covard que es conforma amb la vida que li ha tocat viure sense fer res per canviar i el seu germà gran és un adolescent retret tancat en si mateix amb dificultats per les relacions socials i afectives. Sent a través dels plats l’angoixa dels que més estima.

És un moment de canvi, de maduració, on li cau el mite. Mentre Rose és petita els seus pares són uns semidéus que construeixen el seu camí i ella es limita a viure sense qüestionar-se res, com tots els nens. Però a partir del seu aniversari veu que són éssers humans que erren i lluiten, que s’esforcen i pateixen.  Rose se’n adona que els seus pares i el seu germà, fins ara els puntals de la seva vida, es dolen.  Això li provoca una sensació agredolça, li agrada saber què senten els seus, però no veure com oculten el seu mal.

Són  com un pot de conserva que tanca les emocions sense deixar que s’airegin. Amb el temps aprenen a sobreposar-se a la vida i al dolor. La mare obre el pot i s’alleuja amb l’amant, el pare amb les seves sortides nocturnes per córrer, el germà es tanca amb els seus llibres de ciències i Rose, que ja és una dona aprèn a aprofitar la seva habitat i a gaudir amb el menjar. Durant el procés d’elaboració de la recepta, de la història de la seva família, de coneixement dels seus i d’ella mateixa aprèn a viure amb el seu do. Comença a saber com aprofitar-lo per ajudar els altres i deixar de patir.  I segurament aquesta és la moral del conte. Per ser feliç cal aprendre  a viure amb el handicap que la vida t’ha donat.

Pastis dolç i entranyable com l’inici del conte i amarg com la llimona al final.   Et deixa un regust agre, una sensació al paladar que triga a marxar,  et fa pensar i repensar en el conjunt de la història i en el seu rerefons intens. Amb una escriptura directa, sense literatura si ho entenem com a floritura de les paraules,  simple i molt eficient.  De lectura fàcil i digestió difícil, el dolç i la imaginació del conte passen molt bé, l’amargura de la llimona et queda a la boca durant hores fen-te reflexionar sobre les relacions personals i el què no coneixem dels que tenim a prop.  

dijous, 20 d’octubre de 2011

Una experiència mironiana

Maig 1968, 1968-1973
Resulta impossible parlar de Miró sense involucrar-hi les emocions. És un d’aquells artistes que o t’atrapen profundament o tan sols els veus per sobre. A mi m’atrapa. Per la seva capacitat de canviar i innovar segons es re-dibuixava la societat i la política, pel seu compromís enèrgic i la reivindicació dels seus ideals a través de la pintura, per la seva coherència emocional i per la seva capacitat de despullar-se dels perjudicis davant l’obra. Emulant a l’artista  es millor deixar anar els sentiments, lliurar-me d’allò superflu  i plasmar-ho sobre el full en blanc. Explicar en primera persona la meva visita a l’exposició més important que s’ha fet a Espanya sobre Miró en vint anys.

Joan Miró. L’escala de l’evasió es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona fins el 18 de març i resulta una antològica perfecte per comprendre pas a pas la trajectòria de la seva obra i el seu compromís social. Aquesta mostra s’ha organitzat conjuntament amb la Tate Modern de Londres on hi ha estat cinc mesos amb una gran resposta del públic. Amb més de 170 peces és una gran oportunitat per veure juntes totes aquelles  obres de Miró que formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Haig de confessar que la primera vegada que vaig entendre que l’art era un món en el que hi volia entrar de ple i que em removia alguna cosa per dins, va ser quan vaig visitar per primera vegada la Fundació Miró i l’exposició sobre l’obra de Magritte. Tots dos en registres diferents o no tan diferents, em van fascinar. Des de llavors cada vegada que torno a trepitjar aquestes sales m’emociono com una nena petita amb un joguet nou i espero tornar a sentir alguna cosa especial.  

Anar a la Fundació Miró de Barcelona es converteix en un ritual. Hi pujo amb la intenció de trobar-hi alguna cosa excepcional que em mereixi la pena el trajecte. Agafo l’autocar de línia, començo a deixar enrere el soroll del trànsit i  m’endinso a la muntanya.  Apareixen llocs emblemàtics de la ciutat com el MNAC, el Palau St. Jordi, l’Estadi Olímpic i en mig de la verdor dels arbres el blanc de la Fundació Miró. És un camí cap a la creativitat, com pujar a l’escala de l’evasió del propi Miró, fugir del món terrenal i ascendir cap a l’imaginari, cap al món oníric que cada un portem a dins.

La masia, 1921-1922
Entrar-hi es tota una altre cosa, al veure la llarga cua augmenten les perspectives de satisfacció i els nervis se m’acceleren. A dins les parets continuen blanques, me allunyat de la ciutat, estic en un altre lloc i al entrar a la primera sala caic de ple a l’interior de Miró. Entre les primeres peces hi ha “La masia” emblemàtica, que defineix perfectament l’arrelament de Miró amb Mont-roig del camp, amb el seu país i l’experimentació d’aquesta  primera etapa.  Veure-la de prop fa que aprecií els detalls i els contorns nets de les línies, pausats, delicats molt diferents al que sé que em trobaré més endavant.


Començo un periple de sala en sala on a cada una hi trobo una peça que em paralitza i em fa obrir la boca perquè en surti un aaah! A cada espai hi ha una sorpresa, un regal, “El gos bordant a la lluna”, “Cap de pagès català”, el segell “Aidez l’Espagne”, les constel·lacions, els tríptics...Imatges espectaculars pel què diuen i pel com ho diuen. No les havia tingut mai tan a prop com per sentir-ne aquest aire solemne que desprenen. Em fan viure en el moment històric en que varen ser creades, em fan sentir l’angoixa de la guerra, la incomprensió del dolor i la impotència de l’exili.

Natura morta del sabatot, 1937

Una de les peces que guanya força de tu a tu és “Natura morta del sabatot” els colors fluor són molt més intensos que les reproduccions en paper, brillen i contrasten tremendament amb el fons negre del quadre i amb el blanc immaculat de les parets. La ira que sent Miró la representa a través de l’energia dels colors. La seva resposta a la guerra civil és una natura morta, un tros de pa, una poma punxada amb crueltat per la forquilla, una ampolla de vi i un sabatot vell, símbols de la fam i la misèria que viu el país per culpa de la guerra.    

Autoretrat, 1937-1960
No gaire lluny hi ha col·locat “Autoretrat” peça que fa entre 1937 i el 1938 però que no acabarà fins dos dècades desprès. Es pinta i al cap d’uns anys es repinta, es redefineix. Com si veiés que amb els anys, desprès de viure el que ha viscut, ja no és el mateix. Aquí ho veig al seu retrat però és una constant en tota l’exposició, al veure les seves obres resseguint la seva vida tinc aquesta mateixa sensació. A través del què va viure va canviar i essent coherent amb ell mateix també ho va fer la seva pintura.

Enmig  de tanta intensitat iconogràfica un espai per la contemplació, una sala petita amb forma de capça que conté el tríptic “Blau I, II, III”. Miró deixa de banda el seu simbolisme i s’endinsa en la reflexió d’allò essencial. Tres grans teles d’un blau cel amb els elements justos i equilibrats. A la sala hi ha un banc de pedra, no puc evitar seure i  pensar en els canvis anímics pels que passem al llarg de la vida, sempre hi ha moment per parar i contemplar. Segurament la filosofia oriental hi té un punt d’influència. Però la vida no s’atura i a les acaballes de la visita trobo “Maig del 1968”, crec que la pintura ho diu tot, un traç gruixut i negre. Un gest enèrgic i enfadat que taca amb algunes esquitxades de pintura. Un moment de canvi i revolució que condiciona la seva obra.


Definitivament crec que no puc ser objectiva, Miró em fascina. Una personalitat com la seva, aparentment continguda, seriosa i rigorosa que es deixa anar amb el pinzell a la ma buidant-se sobre la tela. El que viu, la ira, el desconcert, l’enyorança, l’esperança, la disconformitat... Tot  el que va sentint al llarg dels moments més transcendentals de la seva vida i el trasbals que pateix  la societat, queda impregnat en cada centímetre de la seva obra. Aquesta capacitat que te Miró per treure sense embuts, sense filtre ni formal ni de contingut allò que té a dins em fascina. Fa que em deixi anar, que miri sense prejudicis, només sentint i la visita es converteix en tota una experiència mironiana. 

dijous, 13 d’octubre de 2011

La història d'un secret

La maleta mexicana
Tots els secrets tenen un motiu per restar ocults fins que algú els troba i els revela. Aquest era important i gros i estava amagat en caixes dins una maleta.

La maleta mexicana és una exposició que destapa el secret d’aquestes caixes, imatges de la guerra civil espanyola fetes per Robert Capa, Gerda Taro, David Seymour (Chim), i per Fred Stein a París. Es podrà veure al MNAC  fins el 15 de gener i mostra els negatius trobats a Mèxic el 1995 i que l’International Center of Photography de Nova York  va recuperar, restaurar i exposar-ne el resultat de la ma de la comissària Cynthia Young.

Al 1933 coincideixen a París tres dels fotògrafs més importants que lluitaran contra el feixisme que assola Europa. Capa, Taro i Chim fugen dels seus respectius països i es comprometen amb la defensa de la república espanyola, embarcant-se en la guerra civil per tal de narrar-ne una crònica quasi bé diària. És la primera guerra en que les innovacions tecnològiques en el món de la fotografia permeten als foto-periodistes exhibir a la premsa nacional i internacional el que passa dia a dia.

Dins la maleta hi havien 126 rodets amb més de 4.500 fotografies fetes a Espanya entre el maig de 1936 i el març de 1939. Algunes varen ser portada de diaris i revistes internacionals i ara a través dels negatius en podem veure l’original com “Nen ferit en braços del seu pare” publicada el 24 de gener del 1938 per la revista Life i feta per Capa o “Mare que alleta al nen” de Chim publicada a la revista Regards el 14 de maig de 1936. Ens permet establir la seqüència sencera dels esdeveniments més rellevants del conflicte, la manera de treballar dels fotògrafs i determinar-ne la autoria, ja que a vegades els reportatges eren signats per Capa et Taro sense que poguéssim saber quin dels dos foto-periodistes les havia realitzat.


Mare que alleta el nen, Chim.

El front d’Aragó, el Segre o Brunete, Madrid, València, Bilbao o Barcelona varen ser alguns dels indrets representats per Chim, Taro i Capa que comparteixen protagonisme al llarg de l’exposició. A través dels fulls de contacte, documentació i algunes fotografies ampliades recorrem els escenaris de la guerra. Estar en el camp de batalla comporta un risc que Gerda Taro va pagar amb la seva vida al ser atropellada per un tanc al juliol del 1937. Chim i Capa continuaran a Espanya fins gairebé el març de 1939 quan veuen el final de la guerra i fugen de nou a París. Un cop allà Capa es veu obligat a abandonar la ciutat i deixa el seu arxiu fotogràfic, guardat a la maleta, al seu amic Tchiki Weiss. Que viatjarà fins a Bordeus en bicicleta amb la intenció d’enviar els negatius a Mèxic, moment en que se’ls hi perd la pista.


                                                                 Full de contactes

Imatges ocultes

El secret que guardava la Maleta Mexicana no és l’únic que ha estat amagat durant anys. Hi ha altres casos de fotògrafs i governs que protegeixen i amaguen imatges que desprès d’un conflicte bèl·lic poden ser compromeses.

El fotògraf català Agustí Centelles un cop acabada la guerra viatjarà a França amb un altre secret a la maleta, més de mil negatius de la guerra civil, que protegia dels nacionals per por que la gent que hi apareixia en pogués sortir perjudicada. Al 1944 va tornar a Barcelona deixant en custòdia el seu arxiu a la família Degeihl de Carcassona i acabat el franquisme torna a França per recuperar-lo.
 
Al 2008 els fills de Centelles troben en una caixa de galetes un centenar d’imatges inèdites de la república i la guerra civil. El mateix any es troba a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid un àlbum que el fotògraf Josep Brangulí regala al polític Amadeu Hurtado amb imatges de la proclamació de la república a la Plaça Sant Jaume el 14 d’abril de 1931. I al 2003 en uns cubells d’escombraries es troben unes fotografies fetes a Hiroshima trenta dies despès de la bomba atòmica, censurades al 1945 pel govern dels EUA. Al 2006 seran recuperades i restaurades per ICP de Nova York. Diferents històries d'imatges que rebroten anys més tard per recordar-nos el dolor i la barbàrie que un dia algú, per motius diferents, va silenciar i guardar en secret.

Quantes caixes, maletes o pots de galetes ens queden encara per descobrir si cada vegada són més freqüents les càmeres de fotos, els mòbils i les guerres no paren de succeir-se?










Robert Capa

dijous, 6 d’octubre de 2011

Mengem o pensem??

Mengem o pensem?


Siamesas comiendo pechitos
www.rosaliabanet.blogspot.com
Un atractiu i sospitós banquet s’ofereix fins el quinze d’aquest més a l’Epai Eat Art de Banyoles. Rosalía Banet ens para la taula amb l’exposició “Eat More Disappear”, on presenta una gama de productes culinaris poc convencionals que ens faran pensar en què és el que mengem.

A través d’un llenguatge plàstic propi de les il·lustracions infantils amb un toc naïf que li dóna un aire dolç, ens presenta escenes surrealistes i escabroses que reflecteixen les debilitats i obsessions humanes. Una crítica a la societat de consum i al canibalisme, entès com a desigualtat social, egoisme i individualitat que fa que ens mengem els uns als altres.


Per sobreviure en aquesta selva urbana trepitgem el que hi ha a sota sense importar-nos que ens l’acabem menjant. Així unes siameses cuinen parts del cos humà i les serveixen en safates que ofereixen a l’espectador. Un missatge macabra, agressiu i violent que ens mostra com n'està de pertorbada la nostra societat. Aconsegueix impactar en les consciències amb imatges molt agradables de mirar i remirar, són estèticament amables. Ho fa mitjançant la candidesa dels seus personatges que semblen sortir directament de contes com Hansel i Gretel, la Caputxeta vermella o d’en Patufet, faules intensament relacionades amb el menjar.  Històries com la que ens explica la autora que estan farcides de fantasia, edulcorades i amb un rerefons cruel però realista sobre els sentiments i les malvats pròpies de l’ésser humà.

Aquesta denúncia a persones, empreses alimentàries i multinacionals que prevalen la quantitat productiva i els guanys econòmics, per sobre de la qualitat i la sostenibilitat dels productes, queda palesa en el gran banquet preparat per Banet. No hi falten detalls. El seu sarcasme ens mostra comestibles com “El merengue de Santa Lúcia”, fet d’ulls, “Dedos de Dama”, enjoiats i exposats en plat de postres o begudes com “Dinero y poder”, “Éxito” o “Fama Fresca”. Una gran ironia que subratlla l’ambició i la cobdícia d’una societat com la nostra. Tot presentat en una gran taula plena d’aliments surrealistes que conviden a reflexionar.

Escena que s’emmiralla en els bodegons de Daniel Spoerri, un dels pares del Eat Art, amb les seves taules verticals plenes de plats i aliments que aboquen al Nou Realisme. No és difícil pensar en Antoni Miralda i el seu “Taiteurs Coloristes” on juga amb colors vius, formes i aliments, o “Sabores y lenguas” on crea bodegons de plats decorats. O en el propi Lluís Vilà, el banyolí de les “Escultures de pa” i les “Sabates Comestibles”. L’univers alimentari dona molt de joc des de fa generacions d’artistes i no acabem d’escoltar el missatge que ens fan arribar. Autors que aprofiten els espais expositius per reivindicar la cultura o la incultura alimentària i analitzen el ritual social que suposa seure a taula.

Les siameses estan presents a moltes de les seves obres representant la dualitat de les persones, tots som dos o més de dos a vegades. En aquests personatges dobles hi condensa sentiments com la por, la frustració, el dolor o la soledat en què acabem atrapats en un món cada vegada més mancat de valors com la solidaritat. A l’oli “El banquete hambriento nº2” apareixen unes siameses preparant un àpat de membres virils i pits de dona, curiosa representació de la condició femenina i la sexualitat. La simbologia d’aquestes peces és tot un món per explorar.

Llaunes, objectes i vísceres presentades com aliments que podríem trobar en una casa de nines ens porten al pop sinistre propi de l’univers de Banet, ple de ironia, sentit de l’humor i denúncia social amanit amb una estètica summament cuidada que ens atrapa la mirada pressionant-nos a desxifrar el seu missatge.