dimarts, 7 de febrer de 2012

Píxels i més píxels:

L’exposició que no era exposició

Si el Barça és més que un club Pantalla Global és més que una exposició. No es tracte només d’una mostra dins el CCCB si no que inclou una plataformavirtual que obra el projecte al públic per tal que vegi, creï i opini.

Pantalla Global. Anagrama.
Basada en el llibre “Pantalla Global” escrit per Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, que a la vegada en son els comissaris juntament amb Andrés Hispano. L’exposició està coproduïda pel San Telmo Museoa i el CCCB i es podrà veure fins el 28 de maig a Barcelona i el 2 de juliol viatjarà cap a Donostia.

Pantalla Global és un projecte, no sols una exposició,  que s’ha estat gestant durant molt de temps on els comissaris i els usuaris/artistes han reflexionat sobre la nostra comunicació a través de les pantalles. Els resultats s’exposen en format audiovisual en paral·lel. En resposta a alguns temes plantejats: l’imperi de les estrelles, política, història, esports, publicitat, excés, vigilància o joc, veiem  contraposat el treball dels comissaris i el dels usuaris. Les dues pantalles camp i contracamp (comissaris i usuaris) plantegen les seves inquietuds i conclusions sobre els diferents temes.  La línia mare que segueix l’argument de l’exposició la trobem en aquest fragment del llibre que du el mateix nom, despès si mirem entre línies, o entre píxels, en veurem moltes d’altres. En menos de medio siglo hemos pasado de la pantalla espectáculo a la pantalla comunicación, de la unipantalla a la omnipantalla. La pantalla de cine fue durante mucho tiempo única e insustituible; hoy se ha diluido en una galaxia de dimensiones infinitas: es la era de la pantalla global.”

Imperi de les estrelles

L’imperi de les estrelles ens dona la benvinguda a la sala qüestionant el model de fama que tenim avui dia en un món multipantalla i la idea d’star sistem del Hollywood en blanc i negre. Un tetris format d'imatges va caient i desbancant a famosos antics, des de Audrey Hepburn a Desayuno con Diamantes a Susan Boyle al concurs britànic God Talent passant pels nombrosos playbacks al You tube. Andy Warhol ja deia que tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria i la multipantalla ha facilitat aquesta opció. També ha canviat la nostra manera de comunicar-nos i d’entendre “el ser famós”, Àngel Quintana (crític de cinema i professor d’Història del cinema a la UDG) ens diu que ara volem ser famosos dins el nostre grup d’amics de Facebook, on trobem una notorietat més immediata. Potser per això proliferen els vídeos casolans de gent sense por al ridícul.    

Pantalla Vigilància
L’àmbit de la Pantalla Vigilància és probablement el més elaborat. Una super pantalla formada per 15 monitors amb reflectant al voltant que augmenta la seva envergadura, situada en un passadís fosc i estret que et fa sentir petit i ofès per les imatges sentint la sensació del GranHermano de George Orwell. Llum violeta com la de la policia científica, imatges de càmeres de vigilància en supermercats, bancs, centres comercials, carrers, cases (interior i exterior), robatoris, vexacions al transport públic,  web cams, satèl·lits, radars, bases de dades, informes mèdics... on hi ha el límit? Quin és el punt mig entre intimitat i seguretat, legal o il·legal, voluntari o obligatori?

Tota aquesta tensió i preguntes desapareixen, per un moment, quan accedeixes a l’última sala, la de la Pantalla Joc. Hi ha una llum tremenda, no hi ha  pantalles, les parets son blanques amb uns dibuixos esquemàtics i negres. Se’t obra la ment, deixes les reflexions per més tard i pots jugar amb un Ipod i començar a experimentar amb la realitat augmentada.

Pantalla Joc
El fet de mostrar en una exposició, de igual a igual, les peces dels professionals amb les dels espectadors resulta sorprenent i gratificant, també el fet d’obrir les portes del museu a la xarxa de manera evolutiva, però cal dir que el muntatge expositiu és simplement genial. I és que la tasca no era fàcil, coordinar les diferents temàtiques, reestructurar l’espai perquè no resulti carregós l’accés d’audiovisuals, fer accessible  tots els treballs dels usuaris, aïllar el so de les diferents pantalles, dinamitzar el recorregut, innovar, fer excitant la reflexió... no era gens fàcil i s’ha de dir que han sabut resoldre a la perfecció tot el plantejament expositiu. Andrés Hispano, un dels comissaris i expert en audiovisuals, ens diu que s’ha de repensar en la història de les imatges en les pantalles i repensar com ens servim d’elles per utilitzar-les com a element expositiu. El projecte en si resulta un assaig sobre com abordar l’audiovisual d’ara en endavant.

Per fi podem dir ben alt que el 2.0 ha arribat als museus, bé, a les sales d’exposició, i potser es millor parlar de 3.0. Pantalla Global és la primera experiència expositiva on la interacció amb el públic és total i plena, és més, sense aquest no hagés estat possible la mostra. I és que ja no es tracte només de que hi hagi una comunicació, un feedback , una interacció amb el públic, s’ha d’anar  una mica més enllà. Fins ara el 2.0 l’enteníem a través de les xarxes socials, amb eines com facebook o twitter la institució cultural practicava l’orella activa, parlava i escoltava el que tenia a dir el seu públic.

Però el CCCB ens ve a dir que amb això no n’hi ha prou, ja que segueix existint una certa distància entre emissor i receptor. Ara del que es tracte és que el públic participi i en sigui cocreador, fent més seu el projecte i la institució. La primera pista que indicava cap a on havien d’anar les coses va arribar amb la bona acollida del concurs “Brangulí va ser aquí. I tu?” on es demanaven fotografies de Barcelona actuals que es poguessin posar en paral·lel a les fotografies fetes per Brangulí. Les imatges guanyadores varen ser afegides a posteriori al final de l’exposició. Pantalla Global recull aquesta bona experiència i planteja l’exposició amb les peces del públic, no com a una conseqüència improvisada per la bona acollida sinó com a element imprescindible. S’esborren les barreres entre la institució i el consumidor cultural fent que participi activament del projecte, i és que s’ha de parlar de projecte global no d’exposició. Tal com diu Andrés Hispano ara tots produïm, consumim y opinem.

Tornem a l'analògic? 
I el llenguatge que tots parlem és el del cinema, a través de les pantalles nòmades expliquem i interpretem el món.Elia Kazan ja al 1986 pensava que el cine és el llenguatge del món actual. És un estil de vida que ens ha envaït i dominat, les pantalles ens reorganitzen la vida, afecten al pensament, a l’art, ens fa multiculturals i presents a tot arreu. Estem envoltats de pantalles en tots els aspectes de la nostra vida, en la manera com ens informem, ens comuniquem, venem i comprem, aprenem, com gestionem el nostre temps d’oci... els hi dediquem massa temps i energia. I és que els petits píxels ens dominen!!

dissabte, 14 de gener de 2012

David Ymbernon Container 11-12

Ahir divendres 13 de gener l’IGAC va presentar la peça d’en David Ymbernon “Epifania on-line de Latung La La” al Museu del Joguet deFigueres. El container d’aquest any 11-12 (cicle anual que organitza l’IGAC a la seva pàgina web) està comissariat per mi mateixa sota el concepte de la sorpresa. Tres artistes formen part d’aquest cicle, Núria güell, David Ymbernoni Oriol Vilanova.

David Ymbernon
En David Ymbernon té una personalitat que t’atrapa, una llum, una força i un color que el doten d’un carisma únic, que t’enganxa i et desperta una enorme curiositat cap a ell. La seva obra és una prolongació de la seva persona. Una obra viva, optimista, contundent i sorprenent. Un estil propi que el fa únic i una estètica visual que et porta a esbossar un somriure, pels records, per l’empatia i per la alegria que desprenen les imatges que ens proposa. Entén l’art com a conjunt i l’art forma part d’ell mateix. És una artista multidisciplinar, que produeix vídeo art, performance, poesia, escultura, pintura, teatre, instal·lacions, net art... Concep l’obra en la seva totalitat, en veu totes les possibilitats i en capta tota la seva dimensió per resoldre-la amb una o altra tècnica plàstica. Tot forma part de la peça, des del procés d’elaboració, a l’execució fins a la reacció en vers el resultat final. Tot es retro-alimenta per crear el conjunt, i aquesta obertura fa que la seva obra s’expandeixi i es faci gran.

Hi ha poques paraules tan exactes per definir a en DavidYmbernon com les que ell mateix deixa escrites en la seva pàgina web: "Vinc de la infantesa, la infantesa és el primer període d'existència, semblant a l'acció de donar corda a una joguina, descobrir, deconèixer, és tenir passió per coses insignificants (aparentment insignificants però summament importants) comés volar, volar com aquell globus d'abans que s'escapa de la má endut pel vent cap a l'imprevisible, si, en aquest sentit recordo volar de petit, potser per evadir-me o allunyar-me, agafat de la de l'art més clar i menys estrany del món, que és l'art de jugar."

Epifania on-line de Latung La La

Epifania on-line de Latung La La
És una peça de net art o media art que ha estat pensada per ser penjada a la pàgina del IGAC. A través de fotogrames del vídeo “Prestages de Latung La La” amb la música d’en Gerard Gil amb qui ha col·laborat diverses vegades, és el responsable de la música de la pel·lícula “Los passos dobles” de Isaki Lacuesta. El vídeo està fet amb la tècnica de l’stop-motion que va ser molt empleada durant el SXX, abans que apareguessin les animacions per ordinador. Va al passat, agafa la manera com es feien les animacions quan érem petits i la porta al pressent.

A partir d’aquestes imatges ha creat un joc on pots manipular endavant i enrere les accions de Latung La La. Latung La La és un personatge que recorre la seva obra transformant-se i adoptant diverses personalitats com ho feien els Madelmans de la nostra infància. El submarinista, el cuiner, el soldat, l’escalador...com algú que viu (que juga) varies vides.

Objectes de Latung La La
La escena està composada per objectes antics, nous, grans o petits que barregen el món infantil i un món imaginari creat d’adult. Els records es confonen amb la fantasia per generar espais, personatges i situacions. Segurament els elements que formen part del seu imaginari ho fan també de la nostra infància: el cotxe, les majorets, els Madelmans, els camions de joguina, les plomes i el confort que suposa per nosaltres aquests primers pensaments. El món industrial, els sifons, les bombones de butà... Elements que en el nostre dia a dia ja no ens són quotidians però ens porten directament al moment en que si ho eren. És el seu món i alhora el nostre per això sentim una gran empatia en vers les imatges, perquè inconscientment ens traslladen a aquest espai feliç que tenim descansant en la memòria.

El color taronja és una de les coses més característiques de les peces d’en Dvid Ymbernon, i aquí no ens hi podia faltar. Un signe que l’identifica a ell i a les seves obres. Un color, una firma, el seu segell. Ens diu que el va descobrir al 1993 i que li aporta moltes qualitats pel què significa i pel que transmet: creativitat, moviment, creixement, estímul, saviesa, ambició, seguretat... És el foc, el perill, la festa, el plaer... genera entusiasme, felicitat, atracció, ànim...En definitiva un color viu i ple de força que dona molta energia a les peces.
La manera com combina objectes, situacions, música i color és el que forma la poesia visual que desprèn la peça. Imatges carregades de significats en comptes de paraules, d’aquesta manera diu molt sense dir res expressament. Meticulosament pensats per ocupar el lloc que ocupen, cada element destinat a una funció en concret. El color, la llum, els objectes, l’espai, la composició, la música... tot allà on ha de ser per dir el què ha de dir.

Sorpresa i el joc:

Latung La La
caminant pels prestatges
En el joc sempre hi ha un element de sorpresa, d’intriga, de suspens, quan comences saps a que t’enfrontes però no saps mai com acabarà esdevenint. A “L’epifania on-line de Latung La La” jugues descobrint a poc a poc que va fent en Lantung La La pels prestatges, que s’hi troba, que veu, cap a on camina... Com en un partit de futbol on no saps quin serà el resultat, qui guanyarà en una partida d’escacs o de la oca, com serà el final de la pel·lícula,  si t’agradarà el nou disc que t’has comprat o si empatitzaràs amb l’artista i la seva obra. Tot joc i tot art conté intrínseca aquest noció de sorpresa que no desapareix fins que no acaba l’acció.

L’art és joc, i el joc és un art. Dues necessitats bàsiques de l’home el jugar i el crear unes necessitats intel·lectuals bàsiques que no deixen de ser primàries. Des que l’home és home juga i crea com a necessitat de l’esperit.  Huizinga ens diu que el joc és anterior a la cultura. Ens explica a “Homo ludens” que la cultura no és més que un sistema de regles, un joc que s’ha fet seriós i que s’ha modelat  per constituir uns formalismes que permetin una bona convivència entre els integrants d’una mateixa societat. Que és el mateix que dir que vivim igual que juguem, establint unes normes que lliurement acceptem. Encara que les normes culturals venen imposades i en el joc les pots discutir abans de jugar. Pots decidir si les acceptes, si jugues o no. És una activitat totalment lliure que comences i acabes quan vols, com passa en l’art. Tu decideixes en quin moment entres i surts i fins a quin punt vols profunditzar, segons t’interessin o no les regles que ha proposat l’artista en el seu joc, en el seu diàleg amb l’espectador.  

Latung La La als prestatges
Em David Ymbernon ens dona l’opció de jugar, de participar de l’obra que per cada espectador (jugador) tindrà una forma o una altre, mai esdevindrà la mateixa peça. Un músic juga amb notes i melodies, un cineasta amb la elaboració de l’escena, un ballarí amb els seus moviments i un artista plàstic amb els colors, formes i composicions. Tots ells fan ús del seu propi llenguatge, juguen amb els seus elements perquè el receptor els descodifiqui, els interpreti a la seva manera, que pot coincidir o no amb l’autor i aquí trobem la llibertat del joc de l’art.  En aquest joc sempre hi ha un diàleg, les peces sempre parlen i lliurement el receptor escolta i interpreta. I aquí és on l’espectador entra a jugar amb l’artista, quan ha acceptat les seves regles, els seus codis i es disposa a llegir-los.
 
El joc i l’art (o el joc + l’art) poden ser una manera d’alliberar tensions, d’entretenir-nos. Són creació, imaginació i desconnexió.  Estimulen la nostra intel·ligència, inventiva, habilitat i desperten en nosaltres una enorme curiositat. Ens obren la ment fent que ens coneguem millor a nosaltres mateixos i al nostre entorn. Entrar en un altre espai et permet dues coses, desconnectar i aïllar-te de la rutina i aprendre de certes accions i convencions que et planteja el joc i aplicar-les a la vida quotidiana.  En aquest cas, fent passejar Lamtung La La pels prestatges, perquè no recuperar aquests elements de la infància que ens fan reviure el passat amb nostàlgia i afrontar el futur amb major positivisme? És això el què diu la peça?

 Com que l’art és un joc on cada un posa lliurement les seves pròpies regles es tracte de que jugueu i en llegiu i n’interpreteu les vostres. 

dissabte, 3 de desembre de 2011

Container 11-12

Aquest dijous 1 de desembre s’ha presentat al BòlitCentre d’Art Contemporani. Girona el Container 2011-2012 que organitza l’IGAC.  Aquest any comissariat per mi mateixa i sota el concepte de la “Sorpresa” es presenten les peces de Net Art dels artistes: Núria Güell, David Ymbernon i Oriol Vilanova. La primera presentació que s’ha dut a terme ha estat “Anatomia de un virus” de Núria Güell, que tal i com esperàvem, no ha deixat indiferent a ningú.

Presentació.
1 de dedesembre al Bòlit-dadespai
En un món com el nostre amb accés d’informació, empatxats com estem de dades, històries i imatges  resulta complicat arribar al final del dia i pensar què és allò que t’ha cridat l’atenció, què t’ha sorprès. Cada vegada els artistes tenen aquesta tasca més complicada, es diversifiquen els mitjans artístics, les temàtiques i els llocs de representació i reproducció de les peces. I és dins aquest context de sobreinformació i l’escepticisme que crea aquesta sobreinformació que he volgut reflexionar sobre aquest concepte i mostrar com veuen i com interpreten els artistes la sorpresa.

Per a Núria Güell, artista activista que manifesta a través dels seus projectes artístics la seva disconformitat amb el sistemes de control i de poder. Analitza la ètica de les institucions que ens governen i en fa visibles els abusos permesos per la legalitat vigent. Pretén representar situacions actuals a través del contacte i la incidència social dels seus projectes. Ho hem vist en peces com la que acaba de presentar a Madrid "Aplicación legal despazada #2: Crecimiento exponencial". Un projecte sobre la ètica bancària realitzat amb Jaime Giménez alies "El Solitario". Aquí mateix al Bòlit en va presentar la primera par "Aplicación legal desplazada#1: Reserva fracionaria" d'on en va néixer el manual "Como expropiar dinero a los bancos" 

En tots els treballs de la Núria hi veiem una forta implicació personal. Estudia a fons els casos, els analitza i en busca la manera de fer conèixer el problema, de difondre’l, d’ informar a la societat i de cercar una solució.

I segurament aquesta vessant visceral que la fa enfrontar-se al poder com un David contra Goliat, aquesta voluntat de que amb petits gestos es pot aconseguir que les coses es reverteixin,  és el que més destaca dels seus treballs i la qualitat que jo més li admiro.   

Virus
La sorpresa a "Anatomia d’un virus" resideix en la identificació de la seva peça com un virus que intenta endinsar-se en el sistema sense ser vist per acabar modificant-lo i transformant-lo. Vol guanyar la batalla als anticossos de les noves lleis culturals, per tal de poder contagiar altres éssers, altres consciències i fer  front a un greu problema en la gestió cultural per part de administració. Amb la llei Omnibus  es donaran subvencions públiques als projectes artístics més rentables  i  ja deia Antonio Machado que és de necios confundir valor i precios. I és exactament això el que intenta explicar la peça, no perquè els projectes siguin rentables garanteix que siguin bons i que no siguin rentables no vol dir que no siguin interessants.

Podríem dir que “Anatomia de un virus” ens sorprèn en tres etapes.

www.dineropublicoparacultura.com
Sorpresa per impacte. Accedeixes a la web www.dineropublicoparacultura.com on esperes trobar beques i ajudes per a projectes culturals. I el què veus quant es carrega la pàgina és un munt d’imatges d’anuncis de prostitució i de jocs d’atzar. D’entrada provoca estupefacció, inclús un cert rebuig, de saber que estàs mirant quelcom que no hauries d’estar mirant, aquesta sensació de voayeur com amb la "Ventana indiscreta" de Hitchcock. Et trobes amb unes imatges que no esperaves i que continues mirant perquè no entens què és el que està passant. 

Un cop passat aquesta primera alteració, ve la sorpresa en suspensió, és a dir aquella que poc a poc va entrant quan en captes el missatge. Com més t’endinses en allò que estàs veient més intentes descobrir-hi  la relació, que té a veure buscar finançament per cultura amb els anuncis pornogràfics? I tal i com em va comentar la Núria és una manera molt clara de mostrar que degut als canvis en les  lleis de gestió cultural, a partir d’ara ens haurem de prostituir metafòricament per aconseguir diners públics.  L’art haurà de ser rentable, el que segurament el despullarà del seu valor crític i l’acabarà convertint en entreteniment.

Presentació
1 de desembre al Bòlit-Dadespai
Interpel·la directament als espectadors, els provoca. No són les imatges, tots hem vist mil vegades aquest tipus d’anuncis sinó la manera com les mostra. Exposa anuncis perquè cridin la nostra atenció, però a la vegada ho atapeeix tan que la nostra atenció queda dissolta. Ens atrau la mirada amb el conjunt de les petites imatges no amb les petites imatges. La contradicció de la contradicció. Ens resulta inquietant perquè ens trenca la quietud de la nostra consciència. Ho podem relacionar amb la noció de dissonància de la que ens parla Adorno en la seva “Teoria estètica” als anys ‘70. Hi ha alguna cosa que ens grinyola, les imatges que ens son quotidianes ens molesten profundament en aquest context, ens sorprèn perquè és sinistre, perquè se’ns fa estrany i perquè tot plegat resulta un pèl Kafkià. 

Aquesta ferida, aquesta imatge insuportable per grollera, per vulgar és el que vol provocar la Núria Güell, travessar els límits establerts. Transgredir aquests barrera, perquè la realitat, les lleis culturals també ho han fet.

I la última fase la sorpresa per comprensió que arriba quan lligues caps i veus com ha estat teixida tota la trama del projecte, com s’ho ha fet per arribar fins el final, com ha anat encaixant totes les peces i n’ha fet un trencaclosques  fins tenir la web acabada i funcionant.

Podem dirs doncs que la web ha complert tots els objectius amb molta efectivitat, ens ha  sorprès, ens ha conscienciat d’un problema que ens afecte de ple i permet reunir diners públics per cultura, llavors  tot i ser un projecte crític és rentable i podria accedir a fons públics.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Has vist la llum?

Jo si, l’he vist, he vist la llum. Se m’ha encès la bombeta, o moltes bombetes i m’he enlluernat. L’he vist en totes les seves formes, colors i suports. On? A l’Arts Santa Mònica a l’exposició “Mehr licht” de Chema Alvargonzalez. I tu la pots veure i deixar-te  il·luminar fins el 29 de gener de 2012.

El viaje de la luz, Santander, 2005
Mehr Licht (Més llum) és el títol de l’exposició i d’una instal·lació que va fer Alvargonzalez a la façana de l’ambaixada suïssa de Berín al 2001. Petits leds blaus il·luminaven la paret presidits per les paraules Mehr licht en vermell i blanc, cridant a la reflexió i la claredat.  Als anys vuitanta Chema es converteix en un dels primers exponents de l’art tecnocultural, mitjançant la tecnologia, jugant amb la fotografia i l’art multimèdia, ens parla de les relacions humanes i socials dins les ciutats. En aquesta primera exposició antològica hi veurem una selecció de setanta peces entre pintures, fotografies, instal·lacions, vídeos i molta llum.

Maletes lumíniques
De la mateixa manera que el sol, el major focus de llum i d’energia, surt i es pon indicant-nos el pas de les hores, Chema Alvargonzalez utilitza la llum per parlar-nos del temps i del moviment de  les persones a les ciutats. Ho fa a través de Maletes lumíniques que mostren imatges de viatgers en trens o avions, aeroports, paisatges, ciutats...llocs on no hi ha un lloc. Espais habilitats per transitar, per passar i marxar, per ser-hi i deixar de ser-hi.  El temps no s’atura, passa de presa i desdibuixa les fotografies de les ciutats de Barcelona i Berlín, les omple de núvols, boira i punts de llums dels cotxes que semblen fugir de la foscor.

Largo recorido, 1996
Segurament la peça més espectacular que ens mostra el moviment, el pas del temps i el no-lloc és “Largo Recorrido” de 1996, una vespa incrustada en una vitrina plena de llums i de miralls que dibuixen un túnel pel qual acaba de passar la moto. Es crea la il·lusió òptica de l’espai pel que ha transitat, el lloc i el moviment que ha esdevingut en un temps que no ha passat. Un viatge que permet al coneixement moure’s i canviar, evolucionar i avançar igual que ho han les idees.

Un sueño de ciudad. Mardid. 2001
La solitud i la melancolia també tenen el seu espai dins l’univers de Alvargonzalez, amb diferents materials veiem finestres que miren enfora i ens reflecteixen la ciutat en els seus vidres o expulsen amb l’ajuda del vent la cortina blanca que oneja sense parar. La sensació de solitud arriba quan en "Pensión Urban" de 2003 et veus obligat a passar davant del projector i la teva pròpia ombra passa per la pantalla, i ets allà, sol davant d’una finestra buida. La cortina subratlla la idea d’allò oblidat, abandonat i desconegut i ens separa el món interior de l’exterior, el què vivim i el què pensem.



Paraules, imatges i escultures estan il·luminades per neons i disposades per l’espai com si fossin estrelles formant una constel·lació. El cel com la sala a les fosques i les peces es mostren una a una amb la seva pròpia llum. Vicenç Altaió, director d’Arts Santa Mònica comenta en el catàleg de l’exposició, que al 2009 varen començar a preparar amb Chema Alvargonzalez l’exposició que es va veure trucada per la seva mort. “Vam començar a treballar plegats a partir d’unes idees força que distribuïen les seves obres en estances i, al bell mig, una instal·lació que Alvargonzalez volia construir amb finestres reciclades de la ciutat les quals reflectirien imatges en un gran laberint polièdric visual. «Serà com el cel» –va dir-nos. Sempre s’havia interessat per la idea de firmament com a espai llegible i, de feia anys, em demanava per la particular visió de l’escriptura de la llum.”  Aquell primer projecte expositiu no és el resultat actual, però si que conserva aquesta idea del cel i les estrelles distribuïdes en un espai centrífug.

Chema Avargonzalez amb la paraula corpòria
 transformació, Barcelona,  1994
La llum li permet crear espais i atmosferes, igual que un pintor del barroc ho feia amb el clarobscur, com Caravaggio i el tenebrisme. Transparències, difuminats i ombres vistes a la Itàlia del segle XV ara passades per la ma de Alvargonzalez i la tècnica de la llum. I de la mateixa manera que un artista del renaixement treballa amb varies disciplines a la vegada, juga amb diferents materials i suports que desprès combina formant part d’un mateix significat.

Les idees es fan amb bombetes, així neix el coneixement que il·lumina on hi ha foscor, on hi ha ignorància. Metàfora d’un coneixement que s’encén i ens il·lumina, que viatge i canvia al llarg del temps, de la mateixa manera que transitem per les ciutats modificant-ne la seva fisonomia.  No esperis a que t’aparegui la bombeta sobre el cap i deixa’t enlluernar per “Mehr Licht”.


Taller "El viatge de la llum"

En motiu d'aquesta exposició el grup artístic Les salonniers han organitzat un taller en família que es portarà a terme tots els dissabtes des del 19 de novembre fins el 28de gener de 12h a 13:15h a a l'Arts Santa Mònica.
En el taller El viatge de la llum s'experimentarà en primera persona el procés creatiu de l'artista utilitzant temes com el viatge, la ciutat, l'absència, l'atzar, la memòria...-i els elements més representatius de la seva obra; la poètica, la llum, la imatge, fotografies, mapes, miralls, recorreguts, quaderns de viatge, els souvenirs...i les maletes. Amb aquesta elements crearan el paisatge del seu viatge imaginari.

dijous, 10 de novembre de 2011

Un país com una casa

Portada del llibre
"El país de las mujeres"
Ara que estem en campanya electoral i que cal reformular la política d’aquest país i de molts d’altres és un bon moment per llegir “El país de las mujeres” de Gioconda Belli premiat amb el VI Premi de novel·la La otra orilla.  Parla del domini de la testosterona al poder i proposa un govern regit per  hormones femenines.  On la feminitat no sigui vista com un punt feble i que es potenciïn la candidesa i la sensibleria per portar un país de la mateixa manera que una mestressa de casa  gestiona la llar.

La història passa en un estat creat per l’autora que ha patit com altres països llatinoamericans la barbàrie dels colonitzadors, ha passat de la independència al càstig dels dictadors i per períodes de revolució i derrotes que han deixat cansada i desconfiada la seva gent.   En mig de un fort ànim de desil·lusió política Viviana Sansón, periodista d’investigació,  aprofita l’èxit de popularitat televisiu que gaudeix desprès de destapar un cas de corrupció i malversació de fons per presentar-se a les eleccions. En una reunió informal entre amigues sorgeix la esbojarrada idea de constituir un partit polític només format per dones que ella mateixa liderarà. Un cop hagi arribat al govern i pres mesures polèmiques, el descontentament del sector masculí provocarà  la ira d’un encaputxat que la dispararà al cap durant un míting.   

Bandera del P.I.E
La investigació policial, els records de Viviana Sansón i els fets que passen en temps real s’aniran entrelligant per formar tota la trama. Amb uns personatges molt ben dibuixats, un dolç  llenguatge descriptiu i el sentit de l’humor i de la imaginació ajuden a fer més creïble aquest govern. Segurament el fet que Gioconda Belli hagi tingut un passat com a activista política, que sigui una gran poetessa, reconeguda novel·lista i que escrigui contes infantils té molt a veure amb el resultat d’aquesta interessant història. 
   
Fraguas que vol dir foc i aigua recorda la Nicaragua natal de Gioconda  terra de volcans i llacs. La força del volcà Mitre mostra a un mes de les eleccions la seva energia i esclata deixant un núvol de gasos que reduirà els nivells de testosterona dels habitants. No cal dir que la victòria de P.I.E (Partido de la Izquierda Erótica) no es deu solament a aquest fet, però si que ajuda a calmar i suavitzar els ànims dels més reticents al canvi. La consigna que els farà guanyar les eleccions serà mirar el país amb ulls de mare, gestionar-lo de la mateixa manera que es porta una casa. Potenciar les capacitats femenines amb el símbol del cercle, lloc d’igualtat on la gent es mira cara a cara, participació, contacte i identificat amb el ventre matern. I la seva bandera són dos peus caminant amb les ungles pintades de vermell per simbolitzar que les coses s’han de fer pas a pas. L’autora creu tan en aquesta idea dels canvis lents però efectius que ha obert una pàgina web per compartir i potenciar diferents accions de canvi.  http://www.partidoizquierdaerotica.com

Gioconda Belli
Desprès dels primers mesos de govern el P.I.E envia a casa als funcionaris públics masculins substituint-los per dones capacitades i formades en les diferents matèries. Dones que en una societat dominada pels mascles, un cop casades havien deixat els seus estudis i les seves professions. Creuen que als homes els cal un període de descans per a recuperar les tasques familiars, cuidar la casa, els fills, netejar, portar l’economia familiar... Feines que en aquest país tremendament masclista havien deixat de fer. Al principi aquesta mesura no agrada però poc a poc comencen a gaudir de veure créixer els fills i d’ocupar-se de la llar. Una altre iniciativa que pren el nou partit és premiar els barris més nets, ja que si a fora hi ha ordre també n’hi haurà a les cases i la gent viurà més feliç. Aquí comença el concepte de felicismo que pretenen potenciar amb propostes com el ministeri de llibertats, els canvis en el llenguatge a través de les terminacions dels mots (les paraules acabades en o com todo acabaran amb e tode, perquè sigui neutre i no masculí) o la transformació sonora de la paraula ciudadanos per [k]uidadanos per tal de conscienciar a la població que s’han de cuidar els uns als altres, crear una carrera universitària de maternitat per homes i dones o incorporar al govern ministres convidades d’altres països que siguin molt competents en el seu sector. Aquestes entre moltes altres mesures són adoptades pel govern del P.I.E que veurà com algun detractor intenta troncar la estabilitat del país.

Gasos expulsats pel volcà del Hierro
El sentit de l’humor és important  però i el missatge de fons, perquè no cuidar del nostre territori de la mateixa manera que cuidem la llar. La netegem com hauríem de procurar que estigués net el nostre país tan de delinqüents, de corruptes o de residus. Procuraríem alimentar-lo com fem amb els  fills quan són petits i miraríem que els seus  habitants es poguessin valdre per ells mateixos quan ja fossin grans. Donar-los una bona educació en valors i en continguts per tal que el dia de demà puguin ser bones persones i alhora tenir un futur professional. Els cuidaríem quan estiguessin malalts i miraríem de que mai els faltés atenció mèdica. I tot això fent malabars com fan moltes famílies per arribar a final de mes sense gastar allò que no tenim.   

Si pensem en aquestes premisses potser no és tan mala idea que els governs es convertissin en una mena de matriarcat, ja que ningú cuida i procura més pels seus que una mare. I un cop retornéssim als valors instintius de cuidar-nos els uns als altres estaria bé recuperar la paritat. Algú sap si els gasos que estar deixant anar el volcà del Hierro redueixen els nivells de testosterona? Potser ara seria  un bon moment per començar un canvi i més si tenim en compte que a la novel·la els efectes dels gasos tòxics duren dos anys en els que aprofiten per reformar la constitució.  Estaria bé rebaixar la masculinitat dels nostres polítics (homes i dones) i que comencin a ser dones, a pensar com una mare/pare i mirar el seu país com si cuidessin de casa seva i dels seus fills.
  

divendres, 28 d’octubre de 2011

Un conte abans d’anar a dormir

Edició castellana.Ed.Lumen,2011.
En un món de presses com el nostre a vegades cal parar i agafar una història que ens faci imaginar una altre manera de viure.  “La tristesa peculiar del pastís de llimona” de Aimee Bender és una faula divertida i sorprenent que com alguns contes infantils té un rerefons tràgic i un missatge entre línies.

El pas de la infantesa a l’adolescència no és sempre fàcil i mai si es força abans d’hora. Quan les circumstàncies es precipiten aquest procés és molt dur de digerir. La protagonista d’aquesta història, Rose una nena feliç amb una família feliç, el dia del seu novè aniversari descobreix que té una habilitat que no li acaba d’agradar. Al provar el pastís de llimona que li ha preparat la seva mare nota que té un gust buit, amarg, trist. De seguida se’n adona que no és el pastís si no la seva mare la que se sent així. El seu paladar s'ha transformat i pot degustar els sentiments de la gent, quan els aliments baixen per la seva gola ella connecta amb les entranyes de qui els ha preparat.



Edicció catalana.
Ed.Empúries,2011
No és fàcil viure amb aquest do, amb nou anys descobreix que la seva família probablement no és tan feliç com ella pensava fins ara. La seva mare no se sent realitzada com a dona, el seu pare és un covard que es conforma amb la vida que li ha tocat viure sense fer res per canviar i el seu germà gran és un adolescent retret tancat en si mateix amb dificultats per les relacions socials i afectives. Sent a través dels plats l’angoixa dels que més estima.

És un moment de canvi, de maduració, on li cau el mite. Mentre Rose és petita els seus pares són uns semidéus que construeixen el seu camí i ella es limita a viure sense qüestionar-se res, com tots els nens. Però a partir del seu aniversari veu que són éssers humans que erren i lluiten, que s’esforcen i pateixen.  Rose se’n adona que els seus pares i el seu germà, fins ara els puntals de la seva vida, es dolen.  Això li provoca una sensació agredolça, li agrada saber què senten els seus, però no veure com oculten el seu mal.

Són  com un pot de conserva que tanca les emocions sense deixar que s’airegin. Amb el temps aprenen a sobreposar-se a la vida i al dolor. La mare obre el pot i s’alleuja amb l’amant, el pare amb les seves sortides nocturnes per córrer, el germà es tanca amb els seus llibres de ciències i Rose, que ja és una dona aprèn a aprofitar la seva habitat i a gaudir amb el menjar. Durant el procés d’elaboració de la recepta, de la història de la seva família, de coneixement dels seus i d’ella mateixa aprèn a viure amb el seu do. Comença a saber com aprofitar-lo per ajudar els altres i deixar de patir.  I segurament aquesta és la moral del conte. Per ser feliç cal aprendre  a viure amb el handicap que la vida t’ha donat.

Pastis dolç i entranyable com l’inici del conte i amarg com la llimona al final.   Et deixa un regust agre, una sensació al paladar que triga a marxar,  et fa pensar i repensar en el conjunt de la història i en el seu rerefons intens. Amb una escriptura directa, sense literatura si ho entenem com a floritura de les paraules,  simple i molt eficient.  De lectura fàcil i digestió difícil, el dolç i la imaginació del conte passen molt bé, l’amargura de la llimona et queda a la boca durant hores fen-te reflexionar sobre les relacions personals i el què no coneixem dels que tenim a prop.  

dijous, 20 d’octubre de 2011

Una experiència mironiana

Maig 1968, 1968-1973
Resulta impossible parlar de Miró sense involucrar-hi les emocions. És un d’aquells artistes que o t’atrapen profundament o tan sols els veus per sobre. A mi m’atrapa. Per la seva capacitat de canviar i innovar segons es re-dibuixava la societat i la política, pel seu compromís enèrgic i la reivindicació dels seus ideals a través de la pintura, per la seva coherència emocional i per la seva capacitat de despullar-se dels perjudicis davant l’obra. Emulant a l’artista  es millor deixar anar els sentiments, lliurar-me d’allò superflu  i plasmar-ho sobre el full en blanc. Explicar en primera persona la meva visita a l’exposició més important que s’ha fet a Espanya sobre Miró en vint anys.

Joan Miró. L’escala de l’evasió es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona fins el 18 de març i resulta una antològica perfecte per comprendre pas a pas la trajectòria de la seva obra i el seu compromís social. Aquesta mostra s’ha organitzat conjuntament amb la Tate Modern de Londres on hi ha estat cinc mesos amb una gran resposta del públic. Amb més de 170 peces és una gran oportunitat per veure juntes totes aquelles  obres de Miró que formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Haig de confessar que la primera vegada que vaig entendre que l’art era un món en el que hi volia entrar de ple i que em removia alguna cosa per dins, va ser quan vaig visitar per primera vegada la Fundació Miró i l’exposició sobre l’obra de Magritte. Tots dos en registres diferents o no tan diferents, em van fascinar. Des de llavors cada vegada que torno a trepitjar aquestes sales m’emociono com una nena petita amb un joguet nou i espero tornar a sentir alguna cosa especial.  

Anar a la Fundació Miró de Barcelona es converteix en un ritual. Hi pujo amb la intenció de trobar-hi alguna cosa excepcional que em mereixi la pena el trajecte. Agafo l’autocar de línia, començo a deixar enrere el soroll del trànsit i  m’endinso a la muntanya.  Apareixen llocs emblemàtics de la ciutat com el MNAC, el Palau St. Jordi, l’Estadi Olímpic i en mig de la verdor dels arbres el blanc de la Fundació Miró. És un camí cap a la creativitat, com pujar a l’escala de l’evasió del propi Miró, fugir del món terrenal i ascendir cap a l’imaginari, cap al món oníric que cada un portem a dins.

La masia, 1921-1922
Entrar-hi es tota una altre cosa, al veure la llarga cua augmenten les perspectives de satisfacció i els nervis se m’acceleren. A dins les parets continuen blanques, me allunyat de la ciutat, estic en un altre lloc i al entrar a la primera sala caic de ple a l’interior de Miró. Entre les primeres peces hi ha “La masia” emblemàtica, que defineix perfectament l’arrelament de Miró amb Mont-roig del camp, amb el seu país i l’experimentació d’aquesta  primera etapa.  Veure-la de prop fa que aprecií els detalls i els contorns nets de les línies, pausats, delicats molt diferents al que sé que em trobaré més endavant.


Començo un periple de sala en sala on a cada una hi trobo una peça que em paralitza i em fa obrir la boca perquè en surti un aaah! A cada espai hi ha una sorpresa, un regal, “El gos bordant a la lluna”, “Cap de pagès català”, el segell “Aidez l’Espagne”, les constel·lacions, els tríptics...Imatges espectaculars pel què diuen i pel com ho diuen. No les havia tingut mai tan a prop com per sentir-ne aquest aire solemne que desprenen. Em fan viure en el moment històric en que varen ser creades, em fan sentir l’angoixa de la guerra, la incomprensió del dolor i la impotència de l’exili.

Natura morta del sabatot, 1937

Una de les peces que guanya força de tu a tu és “Natura morta del sabatot” els colors fluor són molt més intensos que les reproduccions en paper, brillen i contrasten tremendament amb el fons negre del quadre i amb el blanc immaculat de les parets. La ira que sent Miró la representa a través de l’energia dels colors. La seva resposta a la guerra civil és una natura morta, un tros de pa, una poma punxada amb crueltat per la forquilla, una ampolla de vi i un sabatot vell, símbols de la fam i la misèria que viu el país per culpa de la guerra.    

Autoretrat, 1937-1960
No gaire lluny hi ha col·locat “Autoretrat” peça que fa entre 1937 i el 1938 però que no acabarà fins dos dècades desprès. Es pinta i al cap d’uns anys es repinta, es redefineix. Com si veiés que amb els anys, desprès de viure el que ha viscut, ja no és el mateix. Aquí ho veig al seu retrat però és una constant en tota l’exposició, al veure les seves obres resseguint la seva vida tinc aquesta mateixa sensació. A través del què va viure va canviar i essent coherent amb ell mateix també ho va fer la seva pintura.

Enmig  de tanta intensitat iconogràfica un espai per la contemplació, una sala petita amb forma de capça que conté el tríptic “Blau I, II, III”. Miró deixa de banda el seu simbolisme i s’endinsa en la reflexió d’allò essencial. Tres grans teles d’un blau cel amb els elements justos i equilibrats. A la sala hi ha un banc de pedra, no puc evitar seure i  pensar en els canvis anímics pels que passem al llarg de la vida, sempre hi ha moment per parar i contemplar. Segurament la filosofia oriental hi té un punt d’influència. Però la vida no s’atura i a les acaballes de la visita trobo “Maig del 1968”, crec que la pintura ho diu tot, un traç gruixut i negre. Un gest enèrgic i enfadat que taca amb algunes esquitxades de pintura. Un moment de canvi i revolució que condiciona la seva obra.


Definitivament crec que no puc ser objectiva, Miró em fascina. Una personalitat com la seva, aparentment continguda, seriosa i rigorosa que es deixa anar amb el pinzell a la ma buidant-se sobre la tela. El que viu, la ira, el desconcert, l’enyorança, l’esperança, la disconformitat... Tot  el que va sentint al llarg dels moments més transcendentals de la seva vida i el trasbals que pateix  la societat, queda impregnat en cada centímetre de la seva obra. Aquesta capacitat que te Miró per treure sense embuts, sense filtre ni formal ni de contingut allò que té a dins em fascina. Fa que em deixi anar, que miri sense prejudicis, només sentint i la visita es converteix en tota una experiència mironiana.